Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Aleix Mañé: 'La frustració m'ha fet créixer com a ballarí'

Entrevista al ballarí tarragoní
Whatsapp
Aleix Mañé en una de les seves actuacions. foto: Cedida

Aleix Mañé en una de les seves actuacions. foto: Cedida

- Ahir va ser un dels artistes convidats per cloure la setena edició del Premi de Dansa Roseta Mauri. Què va significar?

- Suposa un reconeixement a la meva carrera professional i un orgull haver pogut ballar a la meva terra. També és una alegria saber que després de ser finalista del premi he aconseguit evolucionar professionalment.

 

- En l’espectacle de cloenda va compartir escenari amb altres ballarins.

- Vam ser tres les parelles europees que vam participar. Les altres dues, del Royal Ballet de Londres i del Ballet Semperoper de Dresden, van oferir una representació més purista mentre que la proposta de la Sara Fernández i jo es va centrar en l’àmbit contemporani i neoclàssic. Tot i ser diferents som ballarins de la mateixa família, i estimem la dansa. Tots els convidats són molt bons i gent professional d’alt nivell

 

- Després de ser finalista del premi, va iniciar un període de formació al Reial Conservatori Professional de Dansa de Madrid. Quin balanç fa de la seva trajectòria?

- En l’àmbit acadèmic totes les etapes han estat positives. A l’Institut del Teatre vaig ser-hi dos anys el que em va permetre reforçar i créixer la meva formació contemporània. En les altres etapes he pogut treballar més estils i amb el temps veus que això t’ajuda a ser diferent. Al conservatori vaig treballar la dansa clàssica i, així, vaig obtenir una base sòlida que d’una altra manera no hauria aconseguit.

 

- Com es converteix la dansa en una professió?

- De mica en mica. La carrera de ballarí és dura, però els estudis també ho són molt. Si no tens una vocació professional és molt difícil arribar a ser un ballarí o ballarina professional. En aquest sentit el Premi de Dansa Roseta Mauri em va ajudar a projectar la meva carrera.

 

- A què ha renunciat per ser ballarí?

- M’hagués agradat aprendre a cuinar. Amb el pas dels anys he aconseguit, a través de cursos a distància i compaginant la professió, fer algunes de les coses que al principi de la meva carrera professional vaig aparcar. Durant molts anys has de sacrificar moltes coses perquè no hi ha temps per fer-les.

 

- Ha volgut abandonar?

- Sí. He tingut molts moments d’agafar la roba i ficar-la en un calaix i dir-li a la meva mare que la llencés. A l’Institut del Teatre quan acabava el curs no em matriculava en el següent i era el director del centre qui m’insistia a fer-ho. Això no vol dir que no estimi la dansa, sinó que per arribar fins aquí he passat per moments de frustració que m’han ajudat a créixer com a ballarí.

 

- En els darrers anys també ha impartit tallers en diferents centres.

- És un procés que ha de sorgir de manera natural i que et permet compartir amb els alumnes la part humana de la dansa, a més de transmetre la disciplina d’aquesta professió. El que més m’agrada és compartir els meus coneixements i experiències artístiques i aprendre a ballar, és a dir, no només aprendre a fer ballet.

 

- Quin ha estat el moment més satisfactori de la seva carrera?

- Quan vaig ballar per primer cop el muntatge Romeo i Julieta a Madrid, perquè ballava i interpretava com un tot. Un rol que et permet demostrar davant del públic totes les facetes que té un ballarí.

 

- Què diria als ballarins que s’hi volen dedicar professionalment però que no tenen vocació?

- Que és necessària la vocació per continuar en aquest món perquè la professió amb el pas dels anys es complica. Si la vocació no existeix, el sacrifici no compensa.

Temas

  • CONTRAPORTADA

Comentarios

Lea También