Carles Bigorra, director de teatre: 'La crisi ens ha afectat molt, la comèdia és necessària al teatre'

 

Carles Bigorra, natural de Reus, és actor i director de teatre, format principalment a l’Institut del Teatre de Barcelona. Actualment és actor de l’espectacle En alta mar i professor de la UIC (Universitat Internacional de Catalunya). Aquest dissabte, a l’Orfeó de la Canonja, a partir de les 21h, es representa Descalços pel parc, una obra que dirigeix amb la companyia Dramèdia Teatre de Riudoms.

- Com va néixer el projecte de Descalços pel parc?

- La companyia Dramèdia Teatre de Riudoms es va posar en contacte amb mi per dirigir aquest projecte. L’obra és una versió de l’adaptació al teatre i en català que va fer Mabel Bofarull anys enrere de la pel·lícula Descalzos por el parque de Robert Redford i Jane Fonda als seixanta.

- Parli’m del plantejament d’aquesta obra.

- És una comèdia que parla sobre una parella jove que acaba de passar sis dies de lluna de mel a un hotel i ella busca el seu primer pis de casats. Ell és un advocat prometedor i el primer dia que van a viure a l’apartament li sorgeix el primer cas. Tot s’ajunta i comencen a sorgir les diferències de prioritats i també problemes de convivència.

- Creu que hi haurà parelles que s’hi veuran reflectides?

- Intento que el rol de cada personatge sigui un mirall. Ella és molt passional i es llença a l’aventura de buscar un pis que acaba sent un racó de mala mort sense ascensor. Segurament, avui en dia si una parella busqués un pis per Barcelona, el que trobaria serien antres.

- Per què aposta per aquest text?

- Crec que és un text adient pels temps que corre, la línia de públic i el grup de teatre. Costa molt que la gent vagi al teatre i aquest tipus de comèdia romàntica sempre funciona. La crisi ha afectat molt a la nostra societat i la gent ja té prou problemes com perquè quan arribi al teatre trobar-se’n més. En aquest sentit, la comèdia és necessària.

- Parli’m dels actors i personatges de Descalços pel parc.

- Hi ha una molt bona barreja entre gent veterana i jove. La Tuni Salvadó, que fa el paper d’Estel, té molts anys d’experiència i s’ha reenganxat a la formació. El Pau Gavaldà interpreta el Víctor i també feia anys que el coneixia.

- I de la parella jove?

- La Sílvia Font (Arlet) ha estat una aposta arriscada, ja que era el seu debut, però des del primer moment va demostrar compromís i disciplina. I Arnau Castro, que fa de Pol, ja havia participat anteriorment amb Dramèdia Teatre. Entre els dos hi ha hagut molt feeling i això ha facilitat molt la feina.

- Algun personatge més?

- També hi ha el Joan, interpretat pel Jordi Gallisa. Té menys protagonisme que els altres però és molt important i tothom es recorda d’ell. És una vàlvula d’oxigen en els moments de tensió.

- Com és la posada en escena?

- El muntatge és minimalista però efectiu. Sortim de les parets de fusta que acostumen a haver-hi als teatres de poble per obrir-nos a un escenari que compta amb molts miniespais que tenen un significat. Sóc partidari que l’escenografia neixi a partir de les necessitats del text, com un element de joc. 

- Feia molt de temps que no es representava aquesta obra.

- Des de la versió de Mabel Bofarull fa molts anys al Bravium, només s’havia fet una versió en castellà a Madrid amb Jorge Sanz. La vaig agafar perquè no era la típica obra recurrent. La gent gran que l’ha vingut a veure la recordava per la pel·lícula i per la gent jove és una producció fresca.