Castanyada vs Halloween

El debat sobre celebrar la Castanyada i el Halloween està ben viu i seguirà durant molts anys, ja que cap de les dues festes té intencions de desaparèixer de moment. Les dues festes se celebren a Catalunya i consisteixen en una commemoració dels difunts o, com a mínim, aquest va ser el seu origen. Segons Salvador Palomar, de l’equip de recerca de Car rutxa, el Centre de Documentació del Patrimoni i la Memòria, cada festa cobreix una necessitat diferent, i està més adaptada a un segment de la població. «La Castanyada sempre era una trobada familiar, impregnada de cristianisme. El cas del Halloween, s’adapta molt més a l’actualitat que la Castanyada, amb un discurs del més enllà enfocat als esperits, fantasmes i monstres de la ciència-ficció», comenta Palomar. Així, malgrat que totes dues festes giren entorn de la temàtica de la mort, una parla d’avantpassats i l’altre de personatges pràcticament ‘pop’, sent molt més atractiva pels infants i joves. El principal motiu de l’absorció del Halloween, doncs, ha estat el canvi en la concepció de la mort, perquè tal com explica Palomar, «abans la gent es moria a casa, era una cosa molt més propera i que no s’amagava. Ara la majoria de gent es mor als hospitals, ja no veiem sortir un taüt d’una casa. Així, la visió del difunt està més lligada als universos de fantasia que a l’experiència pròpia».

La preocupació, doncs, radica en la possible desaparició de la Castanyada, però Palomar té clar que les dues festes poden coexistir sense condemnar-se a la desaparició. De fet, el primer símbol d’aquesta convivència és que les dues festes són versions adaptades de l’original.

D’una banda la Castanyada original era una trobada familiar, durant la qual es resava el rosari i es posava a taula un plat de més per als difunts. Ara, en canvi, sovint consisteix en una trobada d’amics i menjar panellets i castanyes. Per exemple, l’ofici de castanyera és pràcticament un fet històric, cada cop més difícil de veure, el que no significa que s’hagin deixat de vendre castanyes, sinó que la tradició s’ha adaptat a temps moderns, i la venda de castanyes ha esdevingut una manera de guanyar uns diners extres per a les entitats.

D’altra banda, el Halloween és una festa anglosaxona de la qual ens arriba la seva part «més superficial», i no arriba a ser el «carnaval d’hivern» que és, per exemple, als Estats Units. Els ajuntaments organitzen túnels del terror perquè els gaudeixin els més joves, però no s’obliden del tradicional sopar popular de castanyada per a tots els veïns. Així doncs, la convivència és inevitable, però no necessàriament perjudicial per cap de les dues tradicions, que troben una manera de mantenir-se viva en diferents sectors de la població.

Tampoc s’espera que les festes s’acabin fusionant en una de sola, que hagi adaptat elements de la Castanyada i el Halloween, sinó que cadascú decideixi com vol celebrar la nit del 31 d’octubre i el dia 1 de novembre. Un exemple de l’èxit de la incorporació d’una cultura en una altra sense destruir-la és el Nadal. Malgrat que s’escolten nadales en anglès a la televisió i que el Pare Noel corporatiu de Coca-Cola comença a visitar els infants catalans, les famílies continuen rebent la visita del Tió i el fan cagar per Nadal i els nens i nenes segueixen recitant poesies catalanes sobre les festivitats en els dinars familiars. Així doncs, els amants de la Castanyada no cal que es preocupin per veure-la desaparèixer, perquè la seva festa no caurà en l’oblit, i es menjaran castanyes i panellets durant molts anys més.