Daniel Jariod: 'Som arxius amb mòbils i potes'

- Li fa respecte ser el director del Memorimage després que l’Anna Marquès encapçalés el projecte des dels seus inicis?

- Molta! El llistó està ben alt, i el Memorimage no seria el que és sense ella. M’agradaria ser el continuador de la seva tasca i que el festival segueixi sent reconeixedor, aportant-t’hi, és clar, la meva personalitat i les meves dèries...

- Què li agradaria aportar?

- Vull familiaritzar-me amb el Festival per dins per agafar-li la mida. Però tinc idees! Una que m’agradaria molt dur a terme seria poder fer una petita mostra d’obres fetes pel públic expressament per al Festival, a partir d’arxius seleccionats per nosaltres. Fer que la gent no només vegi els arxius sinó que experimenti amb ells, que hi jugui i que es meravelli amb les seves possibilitats creatives. Potser de cara a l’any que ve.

- Què creu que caldria millorar del festival?

- A causa de la crisi hem perdut el vessant professional. Que el festival sigui un lloc de trobada no només per al públic de carrer, sinó per a cineastes, productors i documentalistes professionals. Només així aconseguirem fer del Memorimage un esdeveniment de referència internacional. De cara a l’any vinent, prioritzaria això.

- Per què són importants els films amb imatges d’arxiu?

- Els arxius són fascinants en la seva mal·leabilitat. Un cineasta francès anomenat Chris Marker va fer un film, Carta de Sibèria, on utilitza un mateix fragment d’un noticiari soviètic tres cops consecutius. En un li afegeix una veu pro-stalinista; l’altre és fredament descriptiu de les imatges projectades i el darrer és anticomunista. Les imatges són idèntiques en els tres casos, però el seu sentit canvia radicalment cada cop. Els films que utilitzen arxius ens parlen sempre que qualsevol discurs sobre el passat no és mai tan rotund i definitiu com es pretén, de fet, sovint diu més del present des del que s’anuncia que del passat del qual es vol parlar, i que ni tan sols una cosa tan aparentment indiscutible com una imatge filmada, no està tancada en si mateixa sinó oberta a la interpretació, sempre.

- Què ha de tenir un film perquè triomfi al Memorimage?

- Ànima. Precisament per la gran presència d’imatges d’arxius que ens rodegen, els films que destaquen són els que les tracten amb cura, els que els treuen el seu suc històric i artístic. Aquelles on l’arxiu no és el moll de l’os de la pel·lícula.

- Es troba en bon estat de salut aquest gènere?

- I tant! Si no fem més que generar arxius constantment! Pensem en les vegades que el passat d’una família cabia en un grapat de fotos en una capsa de sabates. Comparem-ho amb l’actualitat, i la manera en què, a tota hora, enregistrem el que passa. Això dóna un material brut per a la creació present i futura immens, inabarcable, i ja s’està utilitzant. I les noves generacions, a YouTube, a Internet, tenen l’arxiu més gran del món al seu abast, i creu-me que no s’estan de fer-lo servir, amb una familiaritat astorant.

- Quin és el futur que li pronostica al Memorimage?

- Som arxius amb mòbils i potes, podríem dir. Ara, les obres fetes amb arxius ja no són únicament aquells films envellits amb un material acartronat en blanc i negre; ara estan cada cop més a prop de la nostra sensibilitat i de la nostra manera actual de veure i entendre el món. Així que crec que el Memorimage té un llarg futur.