El Dream Team i la torxa olímpica

Aquests dies tothom aprofita l’oportunitat per recordar que van significar per ells els Jocs Olímpics de Barcelona ara que es compleixen 25 anys de la seva celebració. Per això no he volgut deixar passar l’ocasió per dir-hi també la meva. Sens dubte que les olimpíades de Barcelona’92 van suposar una revolució per l’esport de casa nostra. Llavors jo encara era força jove per assimilar tanta informació i em falta la perspectiva històrica suficient per valorar el canvi que va suposar per Catalunya en l’àmbit socioeconòmic. Encara que amb tot el que he pogut anar llegint i coneixent no en tinc cap dubte que va suposar una autèntica revolució, un abans i un després en tots els sentits.

Però més enllà de tot plegat, els Jocs Olímpics de Barcelona’92 van encunyar un nom per a la història. I no només pels amants del bàsquet –aquest article bàsicament està pensat per ells– sinó de l’esport en general. Es tracta del Drem Team, el millor equip que s’ha reunit mai i que va canviar la història. Una constel·lació d’estrelles dels 80 i dels 90 i sobre els quals s’ha edificat la moderna NBA. I no només és una apreciació personal, sinó que en aquestes afirmacions i convergeixen la majoria d’analistes, periodistes, entrenadors i aficionats al món de la cistella. 

Els jugadors van canviar la història del bàsquet i de l’esport 

Abans de la seva participació en el Dream Team, als Jordan, Bird, Magic, Barkley, Ewing o Pippen ja se’ls coneixia de sobres. I això que abans era més difícil saber d’ells i de les seves proeses anotadores. Però per comprendre el seu impacte en el bàsquet americà, i per extensió mundial, només cal veure els Celtics/Lakers: Best of Enemies i el Jordan Rides the bus. Dos documentals de grandíssim nivell elaborats dins la fabulosa seria 30 for 30 series que la cadena ESPN dedica al món de l’esport. I si tornem a l’equip de somni de Barcelona, s’ha de visualitzar l’obra de la NBATV, d’aproximadament hora i mitja, de The Dream Team, i que ofereix revelacions com perquè Isiah Thomas va quedar descartat o com va anar el partit-entrenament que l’equip va perdre a mans d’uns rookies.

Però aquí no acaben les alternatives. Més enllà de les ingents opcions que ofereix el mercat (videojocs, pòsters, samarretes...) en llibres em quedo amb dos peces com són l’America’s Dream Team: The 1992 USA Basketball Team de qui va ser el seu entrenador, Chuck Daily, o el publicat recentment Dream Team. El equipo que cambió la historia dels periodistes Manuel Moreno i Jordi Robirosa. D’aquest darrer, entre altres anècdotes, m’he quedat amb els motius de la inclusió de l’universitari Christian Laettner –jo volia en Shaquille O’Neal– o el perquè el Dream Team va aterrar a l’Aeroport de Reus.

Sí, aquell equip de somni que va guanyar tots els partits de més de 43 punts de diferència i al qual els seus rivals feien fotos des de la banqueta, va fer parada a la capital del Baix Camp. El llibre de Moreno i Robirosa explica que el motiu principal és que van exhaurir tant la seva arribada, només un dia abans de l’inici dels Jocs, que llavors estaven aterrant a l’Aeroport del Prat nombrosos caps d’Estat i, per tant, haguessin hagut de patir llargues cues i d’altres inconvenients. 

L’equip va aterrar a Reus just un dia abans de l’inici dels Jocs

L’única cosa que lamento del Dream Team, i segur com tantes i tantes altres persones, és que no vaig poder veure’l jugar en directe. Tot i així, sí que vaig tindre la gran sort d’assistir a la final de waterpolo que va enfrontar Espanya contra Itàlia i a la clausura dels Jocs. I més encara, si com a aficionat al bàsquet sempre seré amant del Dream Team, com a persona sempre tindré present l’experiència que em va brindar el meu tiet, el nedador Santiago Esteva, de poder acompanyar-lo com a portador de la torxa olímpica recorrent els carrers de Reus. Un gest que mai oblidaré i que vull aprofitar per agrair-li de nou. Gràcies!