'El cara a cara és el que més m'agrada de la fotografia'

- Quan va saber que es volia dedicar a la fotografia professionalment?

- En realitat no ho vaig saber mai que em volia dedicar a la fotografia. Tot va començar com un joc. Ja de ben petit veia el meu pare, també aficionat, revelant les fotos a casa. Ja de més gran, ho vaig agafar com un hobby i, al final, sense voler t’enamores. Llavors, ja no ho pots deixar.

- Recordes, doncs, com va començar?

- Sens dubte. Vaig començar amb una càmera analògica dels anys vuitanta, del meu pare. La vaig utilitzar durant molts anys. Vaig començar sent autodidacta. Avui, però, tenim a l’abast molta informació, tant als llibres com a Internet. Tot i això, sempre aprens de tot arreu. Quan la gent et diu que tens un do amb la fotografia s’equivoca. Només vol dir que tens moltes fotografies fetes, tot és pràctica.

S’aprèn a tenir bon ull. El primer rodet el vaig tirar amb vuit anys, de fet. Als 16 anys potser, ja em vaig endinsar més seriosament. El que vaig comprovar llavors és que al principi vols fer una foto, i quan la dus a terme no és el que t’imaginaves, però a poc a poc aprens.

- Quan va saber que havia esdevingut professional i podia treure rendiment de les fotos?

- Això sempre és progressiu, no passa d’un dia per l’altre. Es du a terme en qüestió d’anys. Crec que saps que assoleixes mèrits com a professional quan et sents identificat amb les teves fotografies, siguin de l’estil que siguin. Això vol dir que sigui el producte que sigui, la gent sap que porta la teva marca.

- Quins estils ha tocat?

- Des de fotografia artística fins a foto d’actualitat. Des que vaig obrir l’estudi al carrer dels Recs, m’he d’adaptar al que els clients em demanen. Faig des de casaments fins a reportatges per a models, books , fotoperiodisme, retrats... En el cas d’aquest darrer és on em sento més còmode. El cara a cara amb la persona m’agrada: hi ha pacte de mirades, s’estableix una comunicació i confiança amb la persona que fotografies. Durant aquell espai de temps, aquella persona ha aturat la seva vida per dedicar-li un temps a la càmera.

- Què ha arribat a fer per immortalitzar una escena?

- Un cop vaig despertar-me a la nit per preparar l’equip fotogràfic per marxar al delta de l’Ebre, ja ben entrada la nit. Tenia al cap una foto: volia veure com sortia el sol i immortalitzar-ho amb la càmera. Recordo que em vaig ficar amb l’equip dins de l’aigua i fins a la cintura. Al mes de març i amb fred.

- Quina és la salut de l’ofici del fotògraf. Per ser-ho avui, s’ha de ser autònom per força?

- És una lluita constant, com en el cas de qualsevol autònom. Hi ha mesos que entra feina i altres que no tanta. Hi ha casaments i comunions, entre moltes altres coses, que és el que et dóna de menjar... Hem de tenir molt en compte, però, que és un ofici del qual se’n pot prescindir en un moment donat. No és vital. Aquí és on es troba la tasca de l’autònom, de crear un servei que es pugui necessitar. Ara, per exemple, he entrat en el que és la fotografia 360º, on trenques barreres del més tradicional.