El pastisser que ven 2.000 mones de Pasqua

Són pocs els tarragonins que no coneixen o que mai han entrat a la Pastisseria Rabassó. L’Eduard Seriol, el propietari, sempre espera amb els braços oberts als clients, alguns de tota la vida i altres turistes que aprofiten la seva visita per la Tàrraco Romana per comprar-se una ensaïmada o una empanada. De fet, la plaça del Fòrum no s’entén sense aquesta pastisseria. Entre tants bars, s’agraeix un negoci de tota la vida.

L’any 1946, Teresa Rabasó va decidir obrir una lleteria que, a banda, també oferia als clients queviures, pastissos i altres productes làctics. La seva filla va continuar amb el negoci familiar, que durant els anys 70 va patir una transformació: van decidir que ja n’hi havia prou de comprar els pastissos i les pastes a altres empreses i van apostar per obrir un petit obrador justament al costat de la botiga, al carrer Merceria, número 25. Poc es pensaven que aquest pas significaria tant.

«Això ens va permetre independitzar-nos i, a partir d’aleshores, elaboràvem nosaltres les pastes, en lloc de comprar-les a altres negocis», explica Eduard Seriol, actual propietari de la Pastisseria Rabasó. L’any 1999, Seriol va posar-se al capdavant del negoci. «Aquest moment va ser molt important per mi. Jo vaig néixer i vaig créixer dalt de la botiga. La meva vida girava entorn de la pastisseria», assegura Seriol, que afegeix que «tot i que reconec que no és la millor vida, ja que és una feina molt dura, em sento content d’haver continuat la tradició familiar».

Seriol confessa que no vol que els seus dos fills continuïn al capdavant del negoci. «La rutina és aixecar-se a les cinc del matí, per entrar a l’obrador a les sis. Entre una cosa i l’altra, la botiga tanca portes a les nou de la nit. És molt sacrificat», assegura Seriol, que afegeix que «els meus amics em diuen que semblem l’Orquestra Plateria, que quan tothom està de festa, nosaltres estem treballant. I això crema molt». La Pastisseria Rabasó està oberta al públic de dimarts a diumenge, de nou del matí a dos quarts de dues, i de cinc de la tarda a vuit del vespre. Actualment, l’equip està format per sis treballadors.

Si per alguna cosa és coneguda la Pastisseria Rabasó, és per les mones de Pasqua. L’any passat, l’establiment va vendre uns dos mil pastissos d’aquesta especialitat. Aquell dia, com tots els de la Mona, l’escenari de la plaça del Fòrum és curiós: una llarga cua inunda l’indret, de padrins i padrines recollint la Mona que ja fa dies han encarregat. Però no és l’únic dia que es formen cues. El dia de Reis o per Sant Joan, els tarragonins visiten l’Eduard.

El mal de la Part Alta

L’altra cara de la moneda es diu Part Alta. Tot i que sembla que el fet d’estar ubicat en aquesta zona de la ciutat, és un avantatge, per l’Eduard és ben bé el contrari. «Ens sentim maltractats. La Part Alta ja no és com abans. Estic envoltat de bars. El barri no està fet per acollir botigues i comerços, només per bars», explica Seriol, que assegura que «a més, hem de bregar amb tots els tipus de pressions, des de veïns fins a la policia».

Seriol assegura que l’empresa també ofereix càterings, «però només ho podem fer al matí, perquè, a partir de les onze, ja no deixen entrar cotxes ni furgonetes a l’interior de la Part Alta. No és normal». Tot i les dificultats, la Pastisseria Rabasó és un referent pels tarragonins.