Els Pets: 30 anys esborronant-nos

Enguany la música del Camp de Tarragona celebra una efemèride d’aquelles que costen de trobar. Els 30 anys d’una banda. Els 30 anys d’Els Pets. De fet són, possiblement, l’única formació en actiu a tot l’Estat que acumula tres dècades de manera ininterrompuda i havent mantingut la formació original sense canvis. Per arrodonir aquest aniversari el trio de Constantí més universal realitzarà una gira commemorativa que arrancarà el 17 d’abril. Dos dels tres components –Lluís Gavaldà i Joan Reig– ens expliquen el moment actual del grup i repassen el camí recorregut.

- Lluís Gavaldà:Estem amb molt bona salut artística i tenim moltes ganes de celebrar-ho. No som un grup amb molta tendència a la nostàlgia però quan fas 30 anys s’ha de celebrar.

- Joan Reig: Sembla que les xifres rodones van bé per mirar enrere. Sentim més orgull que no pas nostàlgia. La majoria de grups que fan 30 anys generalment en el repertori dels concerts han de recórrer a la dècada o al quinquenni en què van ser més populars. Nosaltres podem basar una gira en l’últim disc que acabem de treure i la gent no només ho accepta, sinó que ho desitja.

- L.G.:Crec que un dels motius pels quals hem fet 30 anys és perquè hem canviat molt, en tots els aspectes. De tots els grups de l’escena catalana, on notes més evolució entre el primer disc i l’últim possiblement és el nostre cas. I això crec que fa que la gent no s’hagi avorrit de nosaltres. Hem anat creixent i canviant al mateix ritme que el públic. Som companys de viatge.

- J.R.: I hem tingut un recanvi generacional en el públic.

- L.G.: La renovació dels directes és molt maca, amb diferents generacions als concerts. I és bonic perquè quan ets a l’escenari veus que depenent de la cançó respon més una generació o una altra. Hi ha la generació del S’ha acabat, del Bon dia, del XL, del Pau...

Els inicis

Tot va començar una nit de Nadal de 1985, als baixos del sindicat del seu poble. Va ser el primer concert d’Els Pets. Un nom que va portar cua i va trencar molts esquemes.

- L.G.: Quan vam posar-nos el nom les expectatives eren nul·les. Vam fer una llista amb els amics de la colla i anàvem preguntant noms.

- J.R.: Van sortir Els préssecs, Los Chapus, Els rots... I després vam fer una preselecció.

- L.G.: I d’aquesta segona llista, Els Pets no va rebre cap vot. I per això el vam triar. Va ser un moment de ‘xuleria’. Algú va dir: «ningú té collons de posar-se aquest nom». I aquí estem, 30 anys més tard.

- J.R.: Volíem un nom que fos mal educat, rebel, però amb una connotació no gaire negativa. Després amb el temps va ser una creu, perquè ho vam alimentar molt.

- L.G.: Va acabar sent un acudit que si el repeteixes molt perd la gràcia. I quan intentes fer música més seriosa costa que la gent se l’escolti sense prejudicis.

Primers èxits

El primer disc d’estudi homònim de l’any 1989 va quallar molt bé al Camp de Tarragona, i amb el Calla i balla els ‘bolos’ a la resta de Catalunya i dels Països Catalans es van multiplicar. Els Pets eren sinònim de festa i rock arreu.

- J.R.: Va ser una època molt destroyer i molt divertida. Va ser fer realitat un somni. Però mai ens hem cregut estrelles perquè la popularitat ens va agafar granadets. Va ser un moment que vam viure intensament i de manera conscient perquè sabies que t’havia tocat un premi.

- L.G.: Amb el Tarragona m’esborrona i el S’ha acabat vam poder fer una quantitat de concerts que no hem fet mai més. En vam fer 70 o 80 en un any. A més els vivíem molt més intensament que ara. Abans el concert era la prèvia de la festa que fèiem després. I en canvi ara la festa és fer un bon sopar, tocar i retirar cap a casa.

El mite del Sant Jordi

El 14 de juny de 1991 el rock català va esclatar en un concert únic al Palau Sant Jordi de Barcelona. Sopa de Cabra, Sau, Els Pets i Sangtraït van protagonitzar una nit que ha passat a la història i que va trencar estereotips i prejudicis de diverses generacions.

- J.R.: La gent sí que ho té mitificat. Els músics no, perquè l’endemà tocàvem a Sant Pere de Ribes i nosaltres aquell any ja omplíem envelats.

- L.G.: Aquell dia hi havia tanta pressió que va ser difícil gaudir. Només començar el concert el nostre guitarrista, el Ramon Vidal, va trencar tres cordes! Jo a les primeres cinc cançons estic amb la mandíbula paralitzada. Havíem tocat molt, però mai amb tanta gent alhora. La festa va ser el públic i nosaltres vam ser els espectadors.

El ‘pet’ definitiu

La publicació l’any 1997 del disc Bondia va propulsar la formació. Van vendre més de 100.000 còpies, assolint el Disc d’Or i sent l’àlbum no recopilatori més venut del rock en català. El tema d’obertura, Bon dia, ha esdevingut quasi un himne amb el pas dels anys.

- L.G.: Nosaltres diem que hi ha Els Pets del segle XX i els del segle XXI, i el què marca el tall és el Bondia.

- J.R.: Quan el rock català, com a moviment, anava de baixa, nosaltres fem el pet més bèstia de la nostra carrera a nivell de vendes i de popularitat. Això ens va donar certa autoestima perquè la gent ens va valorar al marge del moviment del qual havíem format part.

- L.G.: I va passar això tant fort que una cançó passa a formar part d’un col·lectiu generacional. Ens hem plantejat alguna vegada no tocar-la en una gira. No perquè ens n’haguem cansat, sinó per ventilar-la una mica. Però amb el Bon dia veiem la resposta de la gent i és com un regal per a tots.

I al final, la crítica

Van haver de passar quasi 20 anys perquè la premsa especialitzada valorés positivament la música d’Els Pets. Un nom desenfadat, una música festiva i popular, l’idioma... Eren factors adversos.

- L.G.: Sol és el primer disc que trenca la imatge del grup de festa, independentista i poca cosa més. Va ser el primer disc que va rebre crítiques a revistes especialitzades. Fins llavors no és que ens tractessin malament, és que ens ignoraven. Amb el Sol ens vam començar a notar còmodes amb el pop d’autor.

Agost va acabar de definir una línia a seguir que s’ha mantingut fins avui amb un últim treball, L’àrea petita, que expressa un punt de maduresa lletrística i musical al qual Els Pets mai havien arribat. Entremig, dos discos, Com anar al cel i tornar i Fràgil que van servir per consolidar el grup com una referència en la música popular i d’autor a nivell estatal.

Iamb la gira commemorativa a tocar els de Constantí no volen mirar gaire més enllà. Tots els escenaris estan oberts i la feina feta fins ara els permet guaitar el futur amb tranquil·litat i perspectiva. Si sempre han anat vivint al dia, no sembla que ara tinguin intenció de canviar.