Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

‘Entre l’instrument i el músic no hi ha res’

Entrevista a Claudi Arimany músic de prestigi internacional com a virtuós de la flauta travessera

Joan Boronat

Whatsapp
El flautista Claudi Arimany va actuar recentment a Altafulla. Foto: Joan Boronat

El flautista Claudi Arimany va actuar recentment a Altafulla. Foto: Joan Boronat

Claudi Arimany, nascut a Granollers (1955), és músic de prestigi internacional com a virtuós de la flauta travessera. Acaba d’actuar, un any més a Altafulla, dins la programació del Festival Internacional de Música, que enguany arriba a la trentena edició. Un concert que va congregar més de 300 espectadors a l’auditori de la plaça de l’Església, que van gaudir, com mai, del Concert per a Flauta i Arpa de Mozart.

– ‘Bravo!’ va ser l’exclamació més sovintejada pel públic a Altafulla...
– Bé. El concert es va dividir en dues parts. A la segona, crec que combinar la flauta travessera, la gran arpista Christine Icart, representant de l’escola d’arpa francesa, l’Orquestra de Cambra Terrassa 48 i Kim Termens, el primer violí-formació i director que ja havien fet les delícies del públic a la primera part, ha estat un concert exclusiu d’Altafulla. Es van interpretar obres de Telemann, Mendelssohn i Mozart. Crec que ha estat un concert agraït i valorat a dues bandes: públic i músics.

– Per què Altafulla?
– Ara fa disset anys em vaig implicar en la direcció artística d’aquest festival altafullenc, que enguany ha arribat a la 30a edició. Es va iniciar com a Festival de Veus, de la mà de l’aleshores director del prestigiós grup britànic The Scholars, David Van Asch, assolint un alt nivell internacional, que ha donat pas a l’actual Festival Internacional de Música, en camí també de guanyar-se un reconegut prestigi musical.
Vaig conèixer Altafulla a través d’una amiga de Torredembarra que hi té vincles. Em van convidar a oferir un concert en memòria de qui fou destacat escultor i ceramista altafullenc, Martí Royo, i així va començar la meva col·laboració.

– I com es gestiona un certamen musical estiuenc d’aquestes característiques?
– Evidentment cal ajustar-se a la sostenibilitat del pressupost i, a la vegada, confegir un cartell de qualitat musical, atractiu i que faci passar unes vesprades agradables al públic, amb bona música. En definitiva, uns concerts populars, en el sentit més ampli de la paraula, a l’aire lliure.

Vaig conèixer Altafulla a través d’una amiga

– I l’escenari?
– Senzillament fabulós. La plaça de l’Església flanquejada pel mateix temple parroquial i el castell de Montserrat són el valor afegit a la qualitat dels concerts. L’acústica d’aquest racó és una autèntica meravella, unida a la tranquil·litat i silenci que respira. Pots topar amb inconvenients com el vent o la pluja. En el segon cas tenim l’interior de l’església com a alternativa.

– Quina és la màgia de la flauta?
– Que s’identifica amb l’intèrpret. M’explico: entre l’instrument i el músic no hi ha res, cap barrera, i llavors passa com en la veu humana, que tothom la té diferent. D’aquesta manera la flauta sona de forma tan personalitzada que només escoltant-la hom pot arribar a discernir qui l’està tocant. 

– Claudi Arimany toca la flauta per casualitat?
– No sé si és ben bé així, però hi ha una part de raó. De jovenet, treballant a l’estiu, vaig aconseguir reunir uns petits estalvis. Com que m’apassionava la música, vaig anar a una botiga d’instruments amb la idea de comprar un oboè que valia 30.000 pessetes, i jo només en portava 12.000. L’amo de la botiga em va dir: «per aquest preu només et puc vendre una flauta», i aquí va començar.

Al principi tocava en un grup de rock i en orquestres

– I com van ser els inicis?
– Estudiar flauta, començar tocant en un grup de rock i també en orquestres acompanyant cantants de prestigi, per bé que tenia molt clar que jo volia ser solista. Un dia em van convidar a un concert al Palau de la Música de Barcelona, on tocava el flaustista Jean-Pierre Rampal. Em va fascinar tot el que es pot fer amb un tub. Em va marcar de tal manera que vaig canviar de registre, i decidí ampliar els meus estudis musicals a Niça i a París. De fet  vaig seguir els passos de Rampal com a deixeble i amic. 

– Bon mestre.
– Conservo una bona part de la biblioteca musical de Rampal i també les seves flautes. Emotivament, la més important és la que utilitzo als concerts, l’emblemàtica flauta d’or W.S. Haynes.

– Atapeït el calendari de gira estiuenca?
– A Altafulla he arribat després d’actuar a Eslovènia. Darrerament he participat en molts festivals, tant a Catalunya com al País Basc, i també a Mallorca. Ara toca anar a Venècia i continuar la gira, preferentment per diversos països europeus. Amb això vull dir que pràcticament no faig vacances, tal icom les tenim idealitzades.

Temas

Comentarios

Lea También