Josep Maria Guix (Músic i compositor): 'Sense art som menys lliures'

Josep Maria Guix va començar les seves passes musicals a Reus i s'ha convertit en un gran compositor convençut de la funció social de la música. Actualment, ho compagina amb la docència i el seu pensament humil i serè l'han portat fins aquí. Dijous passat va estrenar la seva obra Wind...Chimes! a l'Auditori del Conservatori del Liceu i ja pensa en gravar un disc propi

Ester Pagès

Whatsapp

-Va començar a endinsar-se en la música a Reus, oi?

- Sí, de la mà de la meva primera professora, la Maria Bartolí, que em va ensenyar els rudiments del piano i va permetre que explorés nous territoris. A força de tocar va anar despertant-se en mi el neguit per intentar composar. Després vaig passar pel Conservatori de Tarragona, Badalona, l’Escola de Música de Barcelona, on vaig conèixer Benet Casablancas, figura cabdal per a mi, pel Laboratori Phonos, per l’IRCAM parisenc, i vaig visitant en Joan Guinjoan per rebre el seu consell, com ho faig també amb en Ramon Humet, excel·lent amic.

 

-I ara ha estrenat la seva obra Wind...Chimes! a l’Auditori del Conservatori del Liceu?

- Certament, dijous passat vam poder escoltar per primer cop aquesta obra per a dos pianos en una sala d’acústica immillorable. Ha estat una sort poder tenir a l’abast uns intèrprets com l’Emili Brugalla i en Vesko Stambolov, tan bons i implicats amb la música contemporània. Sóc conscient que l’obra no és gens fàcil de conjuntar, i ells han treballat magníficament i amb fe cega.

 

-La seva música és la que li agradaria sentir com a oient?

- Quan escric em converteixo en el primer oient de la meva música. Sóc un espectador extremadament crític amb l’autor. Per això la paperera sovint acaba plena de gom a gom. La intuïció és per a mi una eina fonamental, tot i que sempre conviu amb els processos racionals que comporta l’ofici.

 

-És difícil viure de la música clàssica?

- Dependrà sempre del teu grau de renúncia. Com en tots els àmbits, hi ha les estrelles que condicionen les programacions d’arreu. I ja sabem que la poesia no serà mai un best-seller. Potser intèrprets i directors d’orquestra ho tenen una mica més fàcil que els compositors i entre aquests tindrà més sortida l’artífex d’un musical ensucrat sobre un tema d’actualitat que l’autor d’un quartet de corda cuinat a foc lent. Gairebé es fa imprescindible, cosa bona d’altra banda, dedicar-se a l’ensenyament per poder finançar la creació. Potser el més decebedor és veure com tots els joves formats en escoles superiors no semblen tenir futur en el nostre país.

- De fet, és també docent d’institut i universitat. Què li agrada més d’ensenyar?

- Si hi ha algú, després d’una classe, en els ulls del qual hi descobreixes l’espurna del neguit per saber-ne més, aleshores sents una grata satisfacció. Perquè una societat sense poesia, sense art, sense música és, al meu entendre, una societat més empobrida, menys crítica i menys lliure. No és aquesta la raó per la qual tots els totalitarismes acaben cremant llibres i enderrocant escultures?

 

- Com s’ha d’apropar la música clàssica als més joves?

- Prohibint-la? No tinc una fórmula màgica i sóc força crític davant de propostes que rebaixen el llistó per acostar-nos òperes ‘en texans’. Sí penso, tanmateix, que tenim a casa nostra uns joves intèrprets cada cop més bons i amb moltes ganes de tocar. Ningú ha pensat en crear grups de cambra i passejar-los per tota la xarxa d’auditoris i teatres catalans? Això no és car, només cal voluntat política i algú que ho coordini.

- I els seus projectes de futur?

- Estrenar dues composicions de cambra a l’agost i tirar endavant la gravació d’un CD interpretat per la London Sinfonietta i enregistrat per Neu Records. Tot és a punt però les subvencions no arriben mai.

Temas

  • CONTRAPORTADA

Comentarios

Lea También