Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Jugar-se la vida per fugir d’Àfrica

Desenes de milers de persones tracten cada any d’arribar a Europa des d’Àfrica. Gasten tot el que tenen en el viatge però molts no aconsegueixen arribar: moren en creuar la Mediterrània o en travessar el desert del Sàhara. Què els empeny a arriscar la vida en aquesta aventura?

Félix Flores

Whatsapp
Il·lustració: Pol Rius

Il·lustració: Pol Rius

L’emigració no és un fenomen nou. Entre els països africans és constant, però, tan aviat com els emigrants veuen la possibilitat d’arribar a Europa, ho intenten convençuts que aquí les oportunitats de treball són més grans. Fer-ho per les vies legals, demanant un visat en una ambaixada europea, no és fàcil, però.

El 2015 un milió de persones van arribar a Europa. La majoria fugien de les guerres de Síria, l’Iraq i l’Afganistan. Només uns 34.000 ho van fer per terra, a través de Turquia. La resta ho va fer travessant la Mediterrània per dues rutes: la més curta, entre Turquia i Grècia, i la més complicada, arribant primer a Egipte i Líbia per embarcar-se camí d’Itàlia. Líbia s’ha convertit des de llavors en el principal punt de sortida, però ja no per als sirians sinó sobretot per als africans.

El 2015 un milió de persones van arribar a Europa. La majoria fugien de les guerres de Síria, l’Iraq i l’Afganistan

Líbia va ser durant anys el país al qual milers d’africans acudien a la recerca de treball, fins que el 2011 el coronel Moamar Gaddafi va ser enderrocat i assassinat. La guerra va deixar el país en un caos, i els immigrants no van veure millor solució que intentar des d’allà el salt a Itàlia. Les bandes armades i les màfies van veure de seguida una gran oportunitat i, en connexió amb grups similars en els països veïns, han fet de l’emigració a Europa un gran negoci.

El camí des de Guinea Conakry

Si un jove de Guinea Conakry, per exemple, vol arribar a Itàlia, haurà de creuar, en autobús, en camioneta, la frontera de Costa d’Ivori, després la de Burkina Faso, després la de Níger i per fi la de Líbia. Cada vegada haurà de pagar, no només pel viatge sinó també perquè els policies i guàrdies de frontera els deixin entrar il·legalment al seu país. Potser aquest jove haurà fins i tot de comprar un document d’identitat fals. Al Níger i a Líbia haurà de posar-se en mans de les màfies que trafiquen amb persones i, si té sort, per fi arribarà a la costa i serà embarcat en una pastera o una llanxa de goma amb altres 40 o 60 persones, la majoria homes però també dones i nens.

Nigèria, Gàmbia, Guinea Conakry, Costa d’Ivori i Eritrea són els països africans dels quals han sortit més refugiats

Més de 114.000 persones han arribat d’aquesta manera a Itàlia aquest any i altres 3.000 han mort ofegades tot i els esforços dels vaixells de rescat de les oenagés i de la Guàrdia Costanera italiana. En el cas d’Espanya, unes 16.000 van arribar a través de l’estret de Gibraltar.

Al final, el nostre jove de Guinea Conakry es pot haver gastat 2.000 euros en la travessia, tots els diners de la seva família, que potser ha venut les propietats que tenia esperant que això serà compensat amb els diners que ell vagi enviant des d’Europa.
Però és molt probable que les il·lusions no es compleixin i el nostre immigrant acabi recollint ferralla pels carrers de Barcelona o treballant en els camps de Sicília cobrant a raó d’un euro l’hora. I no obstant això, ningú que ha gastat els estalvis de la família per emprendre el viatge vol tornar a casa amb una sensació de fracàs.

Si donem una ullada a la llista de països dels quals parteixen més emigrants veurem que en tots es donen condicions semblants de pobresa i guerra o violència. Mai hi ha una sola causa per sortir, i totes estan sempre relacionades.
Per exemple, dos països un a l’extrem de l’altre al mapa africà: Mali i Somàlia. De tots dos han partit refugiats cap als països veïns i en direcció a Europa, i en els dos coincideixen anys de sequera i per tant de pobresa i fins i tot de fam, inestabilitat política i presència de grups armats i terroristes.

Líbia va ser durant anys el país al qual milers d’africans acudien a la recerca de treball, fins que el 2011 Gaddafi va ser enderrocat i assassinat

Nigèria, Gàmbia, Guinea Conakry, Costa d’Ivori i Eritrea són els països africans dels quals han sortit més refugiats i emigrants. En tots ells coincideixen una distribució injusta de la riquesa i governs corruptes i dictatorials. El repartiment injust de la riquesa -en particular en països rics en minerals com Guinea o en petroli com Nigèria- i la corrupció impliquen que només tenen possibilitats de prosperar aquells que treballen per a l’Estat, per al poder econòmic o el poder militar, poders que a més solen anar units.

També els joves fugen d’Eritrea, i no és estrany. A l’altre extrem d’Àfrica, al territori d’un antic regne que va ser dels primers a adoptar el cristianisme (encara que avui conviu la religió musulmana), governa des de 1993 Isaïes Afewerki. La seva dictadura és tan insuportable que Eritrea ha estat qualificada per les organitzacions de defensa dels drets humans com un dels pitjors països del món.

Fa poc, al novembre d’aquest any, ha estat obligat a retirar-se el president de Zimbàbue. Robert Mugabe tenia el rècord mundial d’un president al poder: 39 anys. Massa lluny d’Europa, els zimbabuesos opten per emigrar a la veïna Sud-àfrica. Zimbàbue és un cas típic de país ric que ha estat portat a la ruïna. Milloraran les coses després de Mugabe? És molt possible que no, perquè la riquesa està en mans d’uns pocs, els militars són els veritables amos de l’Estat i encara que celebrin eleccions la democràcia és una farsa. 

Temas

Comentarios

Lea También