'La Lola és una víctima que esdevé triomfadora'

Pilar Romera va néixer a Riba-roja d’Ebre. Es va llicenciar en Història Contemporània per la UB, on treballa, i va fer un màster en guions cinematogràfics i televisius a la UAB. El 1993 va guanyar el Premi Ribera d’Ebre de novel·la amb ‘L’esperit de vidre’ (El Mèdol), i el 1997 va publicar ‘Dins la boira’ (Columna Tresmall). Condueix el festival Poesia des dels Balcons des del 2013. Acaba de guanyar una de les 20 beques Montserrat Roig d’ajut a la creació literària, convocades per primer cop per l’Institut de Cultura, en el marc de Barcelona Ciutat de la Literatura Unesco. ‘Li deien Lola’ (Columna) és la seva tercera novel·la.

- La protagonista de la seva novel·la, ‘Li deien Lola’, és una víctima o una heroïna?

- Totes dues coses. És una víctima en tant neix amb un ‘pecat original’ del qual ella no n’és responsable, però la seva actitud vital, la seva personalitat i determinació, fa que converteixi les amenaces en fortaleses i esdevingui una triomfadora.

- Com la definiria?

- Complexa i fascinant.

- ‘Li deien Lola’ és una novel·la feminista?

- És una novel·la amb personatges femenins molt forts. Destila un manera de concebre el femení que és la meva… i sí, jo sóc feminista.

- També és una novel·la negra, i una novel·la històrica, oi?

- Crec que ho és tot una mica. És novel·la negra, perquè apareix la Lola morta a la primera pàgina (no desvetllo res important!) i l’assassí a la darrera. Té una estructura de novel·la policíaca clàssica. També és històrica (ambientada a finals del segle XIX i als anys 30), social (té voluntat de denúncia), política… No sé si és mèrit o demèrit, però és una novel·la complexa que toca molts pals.

- Es va inspirar en una figura real per crear el personatge?

- La Lola és imaginària, però sí que vaig inspirar-me en la història de la Carmen Broto, famosa prostituta assassinada als anys 40 al carrer de la Legalitat de Barcelona.

- Per què situa l’acció entre el final del segle XIX i el desenvolupament de l’anarquisme?

- El pas del segle XIX al XX és per mi un moment fascinant a tots els nivells: social, cultural, científic i polític. La revolució industrial fa que el poder passi irrevocablement a mans de la burgesia, i després l’aparició del moviment obrer fa que la relació entre classes entri en una altra dimensió que fins la segona meitat del segle XX no s’assentarà. És un moment històric únic.

- Vostè és llicenciada en Història Contemporània. Creu que a Catalunya encara és visible la petja d’aquell anarquisme inspirat en Errico Malatesta?

- Absolutament sí. El moviment anarquista va ser molt fort a Catalunya a finals del segle XIX i el primer terç del XX, amb la FAI per exemple. Els moviments socials de cràcter àcrata han estat presents a la societat catalana durant tota l’època contemporània. Salvant les distàncies, moviments com l’okupa –molt imprortant a Barcelona– i partits com la CUP beuen, al meu parer, d’aquest passat anarquista.

- La novel·la està molt ben documentada, i s’hi poden seguir els esdeveniments històrics de forma molt clara. Pot dir quines obres ha consultat i què recomanaria llegir per a qui vulgui saber més d’aquella època?

- Recomano sobre tot ‘El procés de Montjuïc’ d’Antoni Dalmau, obra cabdal si es volen conèixer els atemptats anarquistes de finals del segle XIX i el procés de Montjuic. També recomano la magnífica ‘Historia y leyenda del Barrio Chino. Crónica y documento de los bajos fondos de Barcelona’ de Paco Villar. Naturalment són recomanables els clàssics de Jordi Nadal ‘El fracaso de la revolución industrial en España, 1814-1913’ i ‘Històries de la Catalunya treballadora’ de Josep Termes. Tots els he utilitzat per escriure ‘Li deien Lola’.

- En què diria que s’assemblen la Catalunya de llavors i la Catalunya d’ara?

- En tantes coses! En tots dos casos es tracta de societats que encaren un canvi de paradigma. Del segle XIX al XX es passava d’una societat rural a una d’industrial. Del segle XX al XXI estem passant d’una societat industrial a una de digital. Les tensions culturals, de costums i socials que impliquen un canvi de paradigma són inqüestionables. El que encara no tenim, ara, és una gran revolució que torni a posar les coses al seu lloc.

- ‘Li deien Lola’ és plena de contrastos: món rural i ciutat, misèria i riquesa, anarquisme i feixisme… I la Lola té la capacitat d’anar i venir d’un i altre ambient com un camaleó. Vostè aconsegueix fer-ho del tot creïble per al lector. Quin és el secret?

- No ho sé! Em surt de manera intuïtiva. Escric de la manera com m’agrada llegir. No m’agraden els estils recarregats o amb plantejaments recargolats. Això no vol dir que escrigui de manera simple, però és veritat que no m’agrada complicar la lectura. Crec que una gran virtut de Li deien Lola és que no avorreix. Passen tantíssimes coses en 300 pàgines, que no tens ni un minut de respir!

- Hi ha amor, sexe, amistat, rerefons històric, violència… Com ho fa per posar tants ingredients i tan ben col·locats?

- Li deien Lola és la vida. La vida real. I en una vida hi ha tot això. Tots tenim amor, sexe, amistat, ideologia, algun nivell de violència... Si funciona és perquè en la història de la Lola tots, homes i dones, ens hi reconeixem d’alguna manera.

- Després de la Lola, quin és el seu personatge preferit?

- La tia Carmina. M’encanta. És un personatge certament secundari però amb moltes arestes. És la matriarca del clan gitano del barri del Somorrostro de Barcelona. És una dona que s’empodera en un entorn ètnic i econòmic difícil. És una delinqüent que s’aprofita de la Lola però alhora fa li fa de mare.

- I el seu personatge masculí preferit?

- El barquer Ramsès. És un personatge que surt a les meves tres novel·les. És una plasmació directa del bon salvatge de Rousseau. Un personatge fonamentalment bo, quasi naïf, que destaca enmig de la complexitat de la resta de personatges i de la deriva moral de la majoria.

- A la novel·la hi surten Reus, Cambrils, Riba-roja d’Ebre i altres pobles de la demarcació de Tarragona. Creu que a vegades els escriptors busquen situar històries en móns exòtics i que, en certa manera, està infrautilitzat el territori com a escenari literari?

- Absolutament. Quan vaig llegir ‘Cien años de soledad’ de Gabriel García Márquez als setze o disset anys, vaig rebre una sotragada comparable a quan vaig llegir ‘Camí de sirga’ de Jesús Moncada. Vaig comprendre que el meu Macondo estava a la vora de l’Ebre i que una gran història pot ser universal si s’explica des del que és local.

- L’estructura narrativa de la novel·la és un puzzle molt ben aconseguit de salts endavant i enrere en el temps. Això és un al·licient pel lector, que fa que se senti més part del joc?

- És una tècnica narrativa que mai havia utilitzat però que considero que dóna agilitat a la novel·la. No es pot utilitzar en totes les històries, però ‘Li deien Lola’ sempre la vaig veure com una història complexa que es mereixia una estructura complexa.

- El llenguatge és molt fresc i natural, i contribueix, junt amb la trama, que les pàgines volin. Vostè què prefereix, que li diguin, que la seva novel·la se l’han llegit ràpid i amb avidesa, o que l’han assaborit i ha provocat reflexions perquè la història, en el fons, és molt dura?

- Això és com quan et demanen que triïs entre el papa i la mama...Ha, ha, ha! M’agradaria que ‘Li deien Lola’ generés totes dues coses. Això seria un èxit increïble!

- Com emprarà la beca Montserrat Roig d’ajut a la creació literària que acaba de guanyar?

- S’hi van presentar més de 250 persones per a 20 beques. Per tant, haver estat triada ha sigut una injecció de moral. El proper projecte és una història entre dos homes i una dona ambientada al maig del 1949, dies abans d’una visita de Franco a Barcelona. És una reflexió sobre la capacitat de decisió davant un dilema ètic: què anteposaries, el que vols o el que penses? Tot just he començat a escriure!