Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Les evolucions constants de la llengua

Els pastors usaven abraguerar o assormar o basquilla o calostro. Els pagesos, aixangar

Anton Monner

Whatsapp
Les evolucions constants de la llengua

Les evolucions constants de la llengua

Passen els anys i la llengua, com les màquines, com la ciència, com la cultura i com les persones, evoluciona constantment. Tant és així que el més gran dels meus néts podria entendre’s, en una conversa familiar, amb el meu besavi. Però moltes de les paraules usades, per l’un i per l’altre, no sabrien el seu significat. Caldria que s’expliquessin el sentit. Un va nàixer al segle XXI i l’altre va morir a la segona dècada del XX.

La veritat és que les persones, durant el transcurs de les nostres vides, no ens adonem del canvi constant de la llengua que parlem. Jo no sóc lexicòleg ni lingüista però de l’adolescència ha estat una ciència que sempre m’ha interessat. I per aquest motiu, des de molt jove, sempre em vaig fixar en la nostra parla, quan a l’escola estava prohibit l’ensenyament de la llengua del país i vaig haver d’aprendre el català per correspo ndència.

Ja per aquells dies, quan escoltava alguna paraula que no entenia de la meva comarca, obria una fitxa, preguntava què volia dir i l’arxivava. En tenia centenars de recollides però vaig trobar un nou filó amb els professionals que abandonaven la seva feina i servaven una col·lecció d’aïnes i adjectivaven llurs feines amb verbs que mai havia sentit i m’explicaven el seu ús.

I vaig entrevistar-me amb basters, ferradors, boters, esquiladors, ferrers, fusters, mesuradors, pagesos, pastors, abellers, carreters, caçadors, poetes, escultors, escriptors... i tants altres que em van omplir els apunts de nous mots amb els quals he pogut confeccionar un extens llibre que sortirà a llum dins dues setmanes. L’he titulat Vocabulari de la Terra Alta.

La meva passió és la història i per aquest fet al darrere de cada paraula, enregistrades alfabèticament, he explicat el seu sentit, li he posat els sinònims que usem a la nostra comarca i a la majoria, l’ús social pel qual s’empraven, el sentit històric i antropològic. Per tant, no és només un recull lexicogràfic, malgrat seguir per ordre alfabètic un mot al darrere de l’altre.

He indexat centenars de paraules que he separat com arcaismes i dialectalismes, castellanismes i metàtesis lingüístiques, i també, els atuells dels professionals, molts ja en desús, els adjectius, els animals, els balls típics de cada poble, els bolets, les dites, refranys i expressions, els fruits i els arbres, els jocs, les malalties, els moixons, els mots propis dels arners, caçadors i pescadors, pagesos, pastors, els oficis antics, la toponímia i l’antroponímia, els vegetals i herbes remeieres, els vents, bromes, núvols i els mots relacionats amb el temps i els verbs peculiars de la zona; centenars de mots pretèrits i molts altres que encara avui usen la gent gran però en fase terminal i la majoria d’ús habitual amb les característiques pròpies de la comarca.

Cal tenir present que els parlars de cada poble, malgrat pertànyer a la mateixa comarca, tenen característiques pròpies i alguns coneixem el municipi on viu el nostre interlocutor només escoltant les seves peculiaritats lingüístiques. Cada vila va ser repoblada fa 800 anys per habitants arribats de zones diferents de la Ribagorça, del Pallars i de la Noguera i aquestes característiques, encara avui, són presents al llenguatge de cadascú.

Els habitants d’uns pobles parlen amb la «a» final de cada paraula pròpia de Tortosa, mentre altres usen la «ae» característica de Lleida. També alguns bolets, atuells, ocells o animals, a cada lloc es coneixen amb vocable distint. Els municipis del nord tenim un llenguatge més semblant al lleidatà mentre els del sud usen millor el tortosí, i amb clares influències amb els parlars de les comarques dels Ports, fins a Morella, tan lligats històricament, cultural i pel medi ambient.

Però enmig d’aquestes dues grans famílies lingüístiques existeixen mots procedents de l’aragonès, més comuns als pobles de frontera partint amb el riu Algars, com Batea, Caseres i Arnes, però també en menor mesura a altres de l’interior.

Són interessants els adjectius o noms propis usats pels professionals de cada sector, avui, gairebé caiguts en desús o ja desapareguts. Els pastors usaven abraguerar o assormar o basquilla o calostro. Els pagesos, aixangar o junyir o mantornar. Els caçadors, peonar o asplomaguer o xutar lo mussol. Els arners, lligaller o secretar o arruix. Els pescadors de riu, pescar al ventrol, al canyisset, al mall o a la sarpeta. Els ferradors, potro, llambroix o patavant o legra. Els boters, boixa o congrenys o dogues. Els carreters, soquets, palmilles, o reblons...

I amb l’arribada de la maquinària i amb l’energia elèctrica la nostra societat va donar un tomb lingüístic de 90 graus. Abans la gent vivia de l’autoconsum en un 95% (les verdures de l’hort, el que es caçava al camp, les gallines, els conills, la llet i els formatgets de les cabres i el porc del badívol). El porc es matava als carrers dels nostres pobles i se’n feia el mandongo a cada llar i tot plegat resultava una commemoració familiar. Els mals de ventre, la pressió o l’artrosi es guarien amb les herbes remeieres.

La bugada durava tres o quatre dies; abans es posava a remulla amb l’aigua de pluja, la cendra i el sabó de casa, s’esbandia als rentadors públics dos o tres dies després i s’estenia i es secava als arços. La gent es canviava les mudes cada quinze dies.

El pa, base essencial de l’alimentació, se l’elaborava el mateix pagès quan començava sembrant el blat, que se l’havia de segar, batre i portar al molí per convertir-lo en farina. La dona de casa el pastava a la pastera i el coïa al forn. A barata el forner se’n quedava un peça de cada trenta pans enfornats. I un pa, a darreries del segle XIX costava gairebé el salari diari d’un jornaler quan avui se’n pot comprar més de trenta. I després de la guerra civil, al temps de l’estraperlo, un jornaler guanyava 5 pessetes i un pa de quilo en costava 7.

La gent coneixerà les transformacions socials dels darrers segles i des de cada paraula el lector hi trobarà aclariments històrics, socials i antropològics que a les actuals generacions els xocarà profundament. Però per preveure l’esdevenidor cal esbrinar la societat dels nostres avantpassats. Vet aquí el motiu d’haver-li donat llum.

Temas

  • DVerano

Comentarios

Lea También