Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

'Quan ballo, m'allibero de tot'

Entrevista a Mercè Llorca, ballarina professional i professora de balls de saló
Whatsapp
La tortosina Mercè Llorca agafa un avió al mes per marxar a competir o a rebre classes. foto: Joan Revillas

La tortosina Mercè Llorca agafa un avió al mes per marxar a competir o a rebre classes. foto: Joan Revillas

- Per què balles?

- Per què és el que més m’agrada. Perquè els balls de saló tenen una part molt artística.

 

- Però no són exagerats?

- Precisament expresses amb el cos el que et diu la música. Quan ballo m’allibero, me n’oblido de tot.

 

- Com vas descobrir els balls de saló?

- Tenia deu anys, ja m’agradava molt ballar i feia ballet. Al costat de casa van obrir una escola de balls de saló i ma mare em va apuntar. De seguida vaig dir que m’hi volia dedicar i el professor em va dir que tenia potencial.

 

- Va ser molt de canvi amb el ballet?

- Sí, el ballet és individual, i als balls de saló has de treballar en parella. Però la base que em va donar el ballet amb la disciplina és molt important.

 

- I com va anar la primera competició?

- Me’n recordaré tota la vida. Va ser al setembre del 2001, a la Pobla de Mafumet. Hi ha una normativa de vestuari quan ets petita, per no anar massa escotada o massa maquillada, així que jo vaig arribar amb el cabell sense recollir. Impensable. Una mare d’una amiga va haver de pentinar-me.

 

- Fa quinze anys que competeixes amb un munt de títols.

- La meua parella i jo estem a la selecció nacional, de manera que també representem el país als mundials. Al principi era hobby, després esport de competició i ara professió.

 

- Des de quan ets professora?

- Fa un any i mig, al club de ball de Jesús. Aquest esport és car i així et subvenciones una mica els costos. Al principi no m’agradava, però ara em satisfà molt. A banda d’oferir els coneixements, l’experiència hi fa molt perquè tu has passat pel mateix i entens molt bé els alumes. A banda, jo mateixa també rebo classes a l’estranger. Un cop al mes agafo un avió, per competir o per entrenar. Mai no arribes a aprendre-ho tot, el coneixement del ball és infinit.

 

- I com et veus en el futur?

- Ara estem al punt més àlgid, però no vull competir tota la vida, així que suposo que seré professora. Vull pujar un nou planter de joves ballarins. Que a més gent li agrade ballar i puga dedicar-s’hi.

 

- I què cal per dedicar-s’hi?

- Molt de coco. Molta mentalitat i sacrifici. Estar disposats a entrenar molt dur i a repetir moltes vegades un pas fins a perfeccionar-lo.

 

- Quantes hores entrenes?

- Al dia, quatre de ball i una al gimnàs. Sis cops per setmana.

 

- Uf, i com ho combinaves amb els estudis?

- No és incompatible, però sí que requereix renunciar a moltes coses. Al batxillerat vaig patir molt. La meua parella de llavors era de València i havia d’anar dos tardes a la setmana fins allà. Sortia de l’institut, marxava a entrenar tres hores i tornava a Tortosa. Estudiava i feia els deures al cotxe, em portaven els meus pares.

 

- T’han ajudat molt.

- Moltíssim. Han sigut clau. I ma iaia té totes les meues competicions gravades en vídeo.

 

- I quin ‘feeling’ cal tenir amb la parella de ball?

- És com un matrimoni, hi convius. Has de tindre clar que ets un equip. Giuseppe Sgroi és, a més, la meua parella sentimental i el meu company de faena. Però ho portem molt bé perquè som molt diferents.

Temas

  • CONTRAPORTADA

Comentarios

Lea También