'Quan ballo, m'allibero de tot'

Entrevista a Mercè Llorca, ballarina professional i professora de balls de saló

19 mayo 2017 22:47 | Actualizado a 22 mayo 2017 18:14
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

- Per què balles?

- Per què és el que més m’agrada. Perquè els balls de saló tenen una part molt artística.

 

- Però no són exagerats?

- Precisament expresses amb el cos el que et diu la música. Quan ballo m’allibero, me n’oblido de tot.

 

- Com vas descobrir els balls de saló?

- Tenia deu anys, ja m’agradava molt ballar i feia ballet. Al costat de casa van obrir una escola de balls de saló i ma mare em va apuntar. De seguida vaig dir que m’hi volia dedicar i el professor em va dir que tenia potencial.

 

- Va ser molt de canvi amb el ballet?

- Sí, el ballet és individual, i als balls de saló has de treballar en parella. Però la base que em va donar el ballet amb la disciplina és molt important.

 

- I com va anar la primera competició?

- Me’n recordaré tota la vida. Va ser al setembre del 2001, a la Pobla de Mafumet. Hi ha una normativa de vestuari quan ets petita, per no anar massa escotada o massa maquillada, així que jo vaig arribar amb el cabell sense recollir. Impensable. Una mare d’una amiga va haver de pentinar-me.

 

- Fa quinze anys que competeixes amb un munt de títols.

- La meua parella i jo estem a la selecció nacional, de manera que també representem el país als mundials. Al principi era hobby, després esport de competició i ara professió.

 

- Des de quan ets professora?

- Fa un any i mig, al club de ball de Jesús. Aquest esport és car i així et subvenciones una mica els costos. Al principi no m’agradava, però ara em satisfà molt. A banda d’oferir els coneixements, l’experiència hi fa molt perquè tu has passat pel mateix i entens molt bé els alumes. A banda, jo mateixa també rebo classes a l’estranger. Un cop al mes agafo un avió, per competir o per entrenar. Mai no arribes a aprendre-ho tot, el coneixement del ball és infinit.

 

- I com et veus en el futur?

- Ara estem al punt més àlgid, però no vull competir tota la vida, així que suposo que seré professora. Vull pujar un nou planter de joves ballarins. Que a més gent li agrade ballar i puga dedicar-s’hi.

 

- I què cal per dedicar-s’hi?

- Molt de coco. Molta mentalitat i sacrifici. Estar disposats a entrenar molt dur i a repetir moltes vegades un pas fins a perfeccionar-lo.

 

- Quantes hores entrenes?

- Al dia, quatre de ball i una al gimnàs. Sis cops per setmana.

 

- Uf, i com ho combinaves amb els estudis?

- No és incompatible, però sí que requereix renunciar a moltes coses. Al batxillerat vaig patir molt. La meua parella de llavors era de València i havia d’anar dos tardes a la setmana fins allà. Sortia de l’institut, marxava a entrenar tres hores i tornava a Tortosa. Estudiava i feia els deures al cotxe, em portaven els meus pares.

 

- T’han ajudat molt.

- Moltíssim. Han sigut clau. I ma iaia té totes les meues competicions gravades en vídeo.

 

- I quin ‘feeling’ cal tenir amb la parella de ball?

- És com un matrimoni, hi convius. Has de tindre clar que ets un equip. Giuseppe Sgroi és, a més, la meua parella sentimental i el meu company de faena. Però ho portem molt bé perquè som molt diferents.

Comentarios
Multimedia Diari