Til Stegmann: 'A Catalunya ja no hi ha marxa enrere'

Entrevista al lingüista alemany i catedràtic de filologia

Ana Rivera Magaña

Whatsapp
Til Stegmann, sempre rialler, presentant el seu llibre al Centre de Lectura de Reus. foto: Pere Ferré

Til Stegmann, sempre rialler, presentant el seu llibre al Centre de Lectura de Reus. foto: Pere Ferré

- Un alemany enamorat de la cultura i la llengua catalanes. D’on neix aquesta passió?

- Els meus pares, alemanys, vivien a Barcelona quan jo vaig néixer. Hi vaig viure fins als 10 anys, quan ens vam traslladar a Düsseldorf. Durant aquells anys només sentia alemany i espanyol. Va ser a unes vacances a Eivissa, l’octubre de 1960, que vaig tenir la meva primera il·luminació catalana gràcies a una encisadora noia de l’illa. Però després d’assistir al 2n Col·loqui Internacional sobre el Català que es va celebrar a Amsterdam l’any 1970 vaig poder parlar amb gent important de la cultura com Antoni Badia i Margarit, Francesc Vallerdú, Sebastià Serrano o Josep Carner, i vaig decidir que parlaria en català.

- Quina va ser la seva primera paraula en català?

- De fet, va ser una frase (riu). Volia convidar la noia eivissenca a beure «una naranjada con hielo», però, com que vaig pensar que a Eivissa es parlava català, li vaig demanar si m’ho podia traduir. «Una taronjada amb gel» van ser les meves primeres paraules en català.

- Com triomfa un alemany d’aquesta manera a Catalunya?

- En comptes de preocupar-me d’una família, jo em vaig preocupar per Catalunya (riu). Quan em vaig traslladar a Berlín cap allà el 1976 vaig aconseguir que el català es comencés a ensenyar d’una manera seriosa. Era una ciutat amb una bona capacitat de finançament d’activitats culturals i hi vaig veure l’oportunitat amb les Setmanes Catalanes a Berlín, que van ser un èxit, el 1978. Des de llavors amb jornades, publicacions, associacions i d’altres hem ajudat que la cultura catalana creixés exponencialment a Alemanya i Katalanische ja és un terme conegut.

- I tant n’ha hagut de fer que fins i tot va rebre la Creu de Sant Jordi l’any 1985.

- Allò va ser una sorpresa fantàstica! Un dia em va telefonar el conseller de Cultura de l’època, Max Cahner, i em va demanar si acceptaria rebre la Creu de Sant Jordi. Vaig quedar bocabadat, però no m’ho vaig pensar gaire a dir que sí!

- Segurament el dia del lliurament va ser un dia molt feliç per a vostè...

- Molt! Quan el president Pujol em lliurà la Creu vaig rebre un fort aplaudiment del públic i ho vaig comprendre com que la meva activitat de promoure el coneixement del català havien estat vistes positivament.

- Tornant a l’actualitat, aquest no és el seu primer llibre. ‘Catalunya vista per un alemany’ va ser un èxit, oi?

- Allò va ser un èxit inesperat! Va ser un encàrrec de Josep Maria Espinàs i durant la primera setmana l’editorial ja va haver de fer una segona edició! Vaig viure anècdotes molt simpàtiques: com que la foto sortia a la portada la gent em reconeixia. Una de les més gracioses va ser quan, pujant al petit poblet de Meranges a 1.540 m d’altura, ens vam trobar amb una cambrera llegint. En arribar, va aixecar el cap, em va mirar, mirà la coberta novament i em va dir espantada:«Però si vostè és Til Stegmann!»

- Què en pensa, del procés constituent a Catalunya?

- Ho trobo molt bé. No crec que sigui un camí fàcil, però els catalans s’han implicat decisivament i ara no hi ha marxa enrere sense que Catalunya perdi la seva dignitat.

- I com ho veuen els alemanys?

- A l’inici no gaire bé, però quan veuen tanta gent a les manifestacions, creuen que les coses van de debò i esperen que sigui una resposta democràtica.

Temas

  • CONTRAPORTADA

Comentarios

Lea También