Una ullada al cor del Baix Camp

És una tarda qualsevol d’un dia de vacances. Agafem la moto. Baixem a Cambrils. Ens hi estem una estona, passegem i ens asseiem a una terrassa, prop del Port però en un lloc relativament tranquil. Ens cansem aviat. A Cambrils hi anem sovint i avui tenim ganes de fer alguna cosa diferent. Són quarts de nou del vespre. Estem a ple estiu, però la calor ens ha donat una treva. Fa fresca i el vent bufa fort.

Així doncs, decidim tornar a posar-nos el casc, pujar a la moto i enfilar cap a l’interior del Baix Camp amb destí al Castell- Monestir d’Escornalbou. Feia uns dies que hi havia estat per feina. Però, abans d’aquella visita, de la meva darrera estada a aquell indret feia més de dues dècades. Recordo que vaig anar-hi quan era petita. Diria que era un Dilluns de Pasqua, per menjar la mona. Res més. Ara volem tornar-hi.

Ens proposem una fita. Avui volem veure caure el sol des d’aquest punt privilegiat de la comarca. Deixem Cambrils i els seus turistes a les nostres espatlles i enfilem carreteres d’interior, confiant que el sol no ens la jugui i que esperi la nostra arribada. Fa vent. Mentre anem pujant em pregunto si arribarem a temps abans que se’ns faci fosc. Ens creuem amb algun cotxe que baixa. Clar, la gent va a passar-hi la tarda i a aquestes hores ja retira. Però és igual. Nosaltres fem la nostra. I sembla que tot va com teníem previst.

Ja són més de les nou de la nit. Arribem a la gran esplanada habilitada com aparcament. Ni una ànima. No hi ha ningú. Per estrany que sembli a ple estiu, fa fred. El cel ataronjat es deix veure al fons, presidint el magnífic paisatge i oferint una postal espectacular. Aparquem la moto i m’omple una sensació estranya. Gratificant. És com si, per una estona, aquell petit racó de món presidit pel castell on va viure el polifacètic Eduard Toda fos una mica nostre. Deixem el casc i enfilem cap al mirador. La pujada no és llarga. Però no se’m fa gaire fàcil. No porto el calçat adequat i el vent no ajuda. Tot i així, val la pena.

El cel ataronjat es deix veure al fons, presidint el paisatge i oferint una postal espectacular

A vint minuts de casa

El sol es pon a poc a poc i alguns dels pobles de la Baronia d’Escornalbou i el seu entorn llueixen, ben quiets, als nostres peus. I a tan sols vint minuts de casa. Per què feia tant que no veníem? Potser sona a tòpic i ho hem sentit moltes vegades, però és ben cert que sovint ens preocupem per marxar lluny i ens oblidem del que tenim tot just al costat. 

Després de respirar fons i gaudir del paratge, passejar pel voltant del castell i acabar de veure la posta de sol, pugem novament a la moto per desfer el camí. Ja és de nit i cada vegada fa més fred.

Mentre anem baixant, penso en aquest indret, que sol rebre nombrosos visitants però que tampoc ha perdut l’essència ni s’ha massificat. I em ve al cap la inversió que s’hi farà en els pròxims anys perquè es converteixi en un reclam de primer ordre dins de la Costa Daurada. Té un encant especial. I a tocar dels nuclis més turístics. Per a molts, encara és un lloc per descobrir. Val la pena donar-ho a conèixer. Posar-ho en valor. Habilitar camins i mantenir viu aquest indret que en el seu dia va enamorar a Eduard Toda, que ho va convertir en la seva llar. Espero que ho revalorin, que li donin l’empenta que es mereix, però intentant mantenir el carisma que caracteritza tant el castell- monestir com el seu entorn privilegiat.

Els visitants que més aposten per aquest tipus de sortides potser són els francesos. Però també els catalans. Sobretot, es tracta de famílies

Els visitants que més aposten per aquest tipus de sortides potser són els francesos. I els catalans. Famílies, sobretot. Els agrada passejar. Veure el paisatge. Conèixer la història del monument. I de l’entorn. Una situació que també es viu –molt més magnificada, això sí– a Siurana, que al llarg de tot l’any aplega milers de visitants. En aquest cas, és un gran atractiu turístic. Tant és així que s’han hagut d’habilitar més espais d’aparcament per poder donar resposta a aquesta situació. Amb el pantà als seus peus i nombrosos encants, Siurana és una veritable joia del Priorat. Nosaltres hi anem sovint. Hi tenim tirada.

Però sí que és cert que Escornalbou també té alguna cosa especial. Ja ho sabia, però després de la nostra visita vespertina, ho tinc molt més clar. La combinació d’història, monument i paisatge ho converteix en un lloc de referència. És qüestió de destinar-hi els recursos necessaris per poder donar-li el rol que li correspon. Això sí, sempre amb criteri i mesura.