Al voltant de l’eutanàsia, triomf de l’individu o del Leviatan?

Decidir sobre el propi cos. Decidir sobre la pròpia mort. El cos com a expressió del jo, sense cap altra condició que la pròpia voluntat transformada en fet. La victòria final de l’individu, aliè a qualsevol desig que no sigui el que ell mateix expressa i que esdevé acció i fet.

L’avortament, l’eutanàsia, l’autoassignació o negació del gènere sense acceptar cap frontera de les que imposa la biologia. Tot en mans del jo. Jo pareixo, jo decideixo; vull morir-me, soc una bicicleta. Jo, Jo, Jo.

L’hegemonia, a les nostres contrades, està al costat dels posicionaments més liberals que defensen el sagrat dret de l’individu a fer el que li roti sense mirar pel retrovisor. L’avortament, considerat un triomf de la revolució feminista no es qüestiona, el Congrés està ultimant la llei que haurà de regular l’eutanàsia –els treballs de l’anterior legislatura van decaure per l’avançament de les eleccions–, i també socialistes i comunistes estan definint una nova llei que aclareixi les qüestions de gènere i identitat sexual.

Si aixequem la vista, per mirar-nos el món sencer, descobrirem però que l’hegemonia d’aquest pensament no ho és pas. Dels 7.500 milions d’habitants que té el planeta, només uns centenars vivim majoritàriament a l’aixopluc d’uns valors que anteposen l’individu a qualsevol altra consideració. Val la pena tenir-ho en compte per entendre que no són assumptes resolts –en alguns indrets ni tan sols són assumptes– i que, malgrat que no ho considerem així, som una excepció.

Els tres assumptes posats com a exemple –la negació del dret a la vida del nonat, el suïcidi perpetrat amb la col·laboració de tercers o la tria de gènere sense relació amb la biologia– tenen conseqüències sobre el tot social que depassen i van més enllà de l’individu.

Amb tot, la conversa de carrer, la de bar i també la parlamentària comencen i acaben amb el dret de l’individu a fer allò que consideri, sempre que compleixi unes condicions determinades: terminis o malformacions en el cas de l’avortament, un nivell de deteriorament físic determinat en el cas de l’eutanàsia, i està per veure quins límits, si finalment n’hi ha –en funció que s’imposi la mirada més restrictiva del PSOE o la de barra lliure de Podemos– en el cas de la legislació de gènere i identitat sexual.

No hi vegin cap voluntat moralista en els paràgrafs anteriors. En el meu cas he desistit de tenir les coses clares sobre cap d’aquestes qüestions per més voltes que hi pugui donar. De vegades la ruleta envia la bola al vermell i de vegades al negre.

El que sí que resulta fascinant d’aquestes qüestions, lluny del judici moral o la militància en una de les dues parts en què normalment queda dividida l’opinió, és la complexitat que n’emergeix per poc que s’aprofundeixi en cadascuna de les qüestions i s’intenti trobar respostes a preguntes que depassin la senzillesa i simplicitat del «cadascú que faci el que vulgui».

L’eutanàsia, que de manera imminent tindrà cobertura legal a Espanya, planteja, per exemple, una qüestió irresoluble al volant de la reversibilitat de les decisions que prenem les persones. Tot el que fem té un camí per tornar enrere –de vegades molt complicat–, però la mort no el té. Quina garantia tenim que qui ha decidit morir no podria repensar-se en el cas de seguir vivint? O, anant més enllà, per què no es despenalitza el suïcidi si del que es tracta és d’ajudar a morir a qui la vida ja se li fa insuportable? Per què ens afanyem per intentar salvar del suïcidi un malalt mental que ja no suporta viure i decidim que hem d’ajudar a deixar de respirar qui pateix una malaltia física? Per què una cosa és la «xacra del suïcidi» i l’altra és una «bona mort»?

Això es contesta habitualment argumentant que uns, els suïcides, poden curar-se, sortir de la foscor i retornar a la vida «normal». I que els altres, els que ajudarem a matar-se quan tinguem la llei en vigor, han estat desnonats de qualsevol esperança. És un argument, sí.

Però aquesta no és una decisió que prendrà de manera sobirana l’individu. Som nosaltres, en tant que col·lectiu, els qui determinem on hi ha esperança i on no la hi pot haver. I aquesta és la gran paradoxa de l’eutanàsia i la seva regulació: sota la ficció de l’empoderament de l’individu qui s’empodera, realment, és el col·lectiu a través de l’Estat. És així com la persona, lluny de quedar protegida de les invasions de tercers, cedeix voluntàriament el seu darrer i més preuat patrimoni al Leviatan. Una paradoxa irresoluble que exigeix que per legislar seriosament al respecte no n’hi hagi prou amb haver-se aixecat borratxo d’empatia del sofà després d’haver vist Mar adentro.