Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Aprendre lliçons de l’empobriment de l’Argentina. Res no és definitiu

De graner d’Amèrica a la bancarrota. Una pèssima classe política acaba amb la prosperitat d’un país carregat de recursos. S’ha perpetrat un llarguíssim espoli i el panorama pinta tan negre com una gola de llopLa mirada

Diari de Tarragona

Whatsapp
Frederic Porta

Frederic Porta

Dies enrere vam llegir astorats que la pobresa a l’Argentina s’havia apujat vuit punts en un any. Sí, vuit punts. Així, s’havia situat a nivells estratosfèrics del 35,4% sobre el total dels ciutadans. Deia la informació, per seguir amb la fredor glacial de les estadístiques, que el 25,4% dels argentins ni tan sols es poden permetre una alimentació bàsica. El percentatge de pobres es tradueix en quinze milions de persones, que es diu aviat i resulta esfereïdor. L’informe de l’Institut Nacional d’Estadística d’aquell país revelava que prop del 8% dels argentins són indigents i que el 50% dels menors d’edat viuen sota el llindar de la pobresa. Un de cada dos xiquets i xiquetes, amb tot el llast que aquesta precarietat significarà per al seu futur vital, personal i col·lectiu, una càrrega impossible de superar. I per acabar, l’última coma en el panorama devastat: d’un any a l’altre, els preus d’aliments bàsics per al consum s’han encarit un 58%. Renoi, ara expliqueu-me quin govern és capaç de sortir d’aquest fangar. I com, sobretot, s’ho podrien fer després de la llarga inèrcia recorreguda sorgint de la prosperitat fins a acabar en aquesta hecatombe.

D’un any a l’altre, els preus d’aliments bàsics per al consum s’han encarit un 58%

Superada l’estupefacció, en la línia de la frase que ells mateixos han creat i ha fet fortuna, ens vam preguntar retòricament quan l’Argentina se’n va anar a fer punyetes. La generació dels nostres pares els guardava un respecte quasi reverencial, de quan Evita Perón feia gires de gran vedette per l’Espanya autàrquica del franquisme i el seu idolatrat marit trencava l’aïllament internacional amb formidables enviaments de blat. El graner d’Amèrica, deia el lema orgullós, semblant en termes al que presentava Buenos Aires com una capital europea, de cosmopolitisme traslladat a un lloc llunyà que no li corresponia. Si parlem d’influències culturals, han exportat un tou d’escriptors referencials, ampli repertori on triar i remenar. La llista de gent d’aquelles terres que ens ha influït registra força noms, arrencant amb Cortázar per finir a Fontanarrosa o Fogwill després de passar per Gardel, el qual, en efecte, cada dia canta millor.

Ens declarem incapaços d’entendre el peronisme encara vigent de la mateixa manera que poc costa reconèixer la incapacitat personal per donar solucions a atzucacs d’aquesta formidable dimensió. Al cap i a la fi, no som tertulians d’aquests que arreglen el món a base de quatre frases suades i tres tòpics que certifiquen, només, la barra que gasten. Estem parlant d’una economia que, a començaments del segle passat, se situava entre les més poderoses del planeta, d’aquí que captessin milions i milions d’emigrants escapats de la misèria europea.

Els més grans imperis han caigut, en general víctimes de la seva pròpia decadència

Segurament no aplica aquí allò de les barbes del veí, però ens en fem creus. Creus de veure la magnitud del sot malgrat que mantinguin el posat i comportament d’aquell ric a la bancarrota que es nega a acceptar la dura realitat de la seva pobresa. Per desgràcia, apostem que no se’n sortiran entre polítics incapaços i alternatives corruptes. Ans el contrari, continuarà la seva caiguda lliure.

Fa l’efecte per evident que allà han perpetrat un llarguíssim espoli, han buidat l’estat amb aquella praxi que s’anomena corrupció extractiva i el panorama pinta tan negre com una gola de llop. Quina llàstima, ni tanta cultura els ha pogut evitar aquesta sotragada, aquesta caiguda en una crisi de la qual no s’albira esperança de sortida. La gran Argentina, qui ens ho havia de dir, quina inesperada i sòrdida sorpresa. I al final de la reflexió, brolla la comparativa. Res no és definitiu i els més grans imperis han caigut, en general víctimes de la seva pròpia decadència, sense necessitat d’empentes externes. Potser que algú prengui nota.

Les estadístiques d’indrets ben propers i coneguts no provoquen ni un bri d’esperança. Els deutes s’acaben pagant. Per començar, els monstruosos dèficits de PIB o un estat del benestar que se’n pot anar en orris per manca de lideratge, projecte i traça. Mirar cap a una altra banda no implica que no acabi passant. Allà com aquí. Compte, que ve una altra crisi.

* Periodista. Frederic Porta ha estat periodista en diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.

Temas

Comentarios

Lea También