Crònica de l'assassinat d'una mare de deu fills a mans de l'IRA

Set viatges a Belfast per franquejar un silenci imposat. Quatre anys per donar sentit als murmuris, per conèixer la gent, els uns i els altres i guanyar-se la seva confiança. Set viatges per transformar el «no diguis res» en un «digues-ho tot».

Patrick Radden Keefe rescata de l’oblit el conflicte nord-irlandès conegut com els Troubles en el seu llibre No diguis res, publicat aquest setembre en català i en castellà (Edicions del Periscopi/Reservoir Books). No és una novel·la, però es llegeix com un thriller, sense alè, un True Crime, els fets del qual romanen en la ment del lector.

Radden: «A llarg termini el Brexit aproparà la possibilitat d’una Irlanda Unida»

«Sé que hi ha pau, però és una pau molt freda. Encara hi ha molta tensió», manifestà l’autor en roda de premsa telemàtica amb diferents mitjans des de Nova York. «Hi ha molta tendència a la negació. Un desig d’agafar el passat i deixar-lo sota el pelut amb l’esperança que desaparegui. Però no se’n va. No parlar-ne no l’elimina ni li treu el seu poder. No dic que la reconciliació sigui fàcil, és tremendament dura, però hi ha d’haver alguna mena de procés perquè la gent decideixi de quina manera abordar el passat», ressaltà l’autor, redactor de ‘The New Yorker’.

«El llibre, en certa manera, va d’un codi de silenci entorn de l’IRA i els Troubles», digué Radden, qui va percebre que el fet de no ser irlandès l’obria més portes i a poc a poc van acabar parlant-hi tant antics membres de l’IRA com policies de la RUC.

Però que ningú s’esperi una història general del conflicte. No diguis res és el relat del segrest i l’assassinat per part de l’IRA de Jean McConville, una vídua, mare de deu fills. Quatre en són els protagonistes. La Jean, per una banda. Per l’altra, Dolours Price, Brendan Hughes i Gerry Adams. Tres estan morts i el quart no en vol parlar. «El meu llibre és una història petita. Volia abordar els dos bàndols de forma honesta», objectiva.

Hi ha un desig d’agafar el passat i deixar-lo sota el pelut amb l’esperança que desaparegui. Però no parlar-ne, no li treu el seu poder.

L’origen de No diguis res té nom de dona. «Em vaig trobar amb una necrològica de Dolours Price. Em va impactar, per la qual cosa vaig començar a investigar». En aquest sentit apuntà que «Dolours és un personatge molt actiu i aquest fet és el que a mi em semblava intrigant. Era una dona que feia coses, pots estar d’acord o no, et pot impressionar o no, però les feia des de molt jove. Tenim una dona fascinant. Els Troubles va ser una història d’homes i a mi em semblava interessant que fos una dona. Jo vaig créixer sabent qui era Bobby Sands, però no Dolours».

Així, aquesta premiada crònica arrenca de la connexió tràgica entre ambdues dones per mostrar una societat devastada amb tantes vides truncades.

L’ombra allargada d’Adams

La pregunta de què va portar l’IRA a ajusticiar McConville, una vídua mare de deu criatures plana durant la lectura fins que Radden, mestre de les paraules, ho desvetlla. I darrere l’assassinat, l’allargada ombra del líder del Sinn Féin, Gerry Adams.

L’ara polític irlandès, no només no va voler parlar amb Radden sinó que sempre va negar haver-hi format part de l’IRA Provisional a la dècada dels 70. «En la literatura dels Troubles, Gerry Adams és un pecador o un sant. Ell és un secret amb potes i si té un diari, com alguna gent m’ha dit, crec que probablement menteix al seu diari».

Es dona la circumstància que Radden i Adams van coincidir a Dublín presentant llibre, encara que no es van trobar. Mentre Radden parlava dels esgarrifosos fets «en els quals Adams tenia un paper», aquest ho feia de receptes de cuina amb humor.

Qüestió clau és què va desencadenar la violència i el suport de la comunitat catòlica. «Hi ha molts factors. Un molt significatiu va ser la sobre reacció de les forces estatals, de seguretat. Durant els primers anys dels Troubles, a Irlanda del Nord la policia i l’exèrcit feien una errada rere una altra i quan l’IRA causava problemes la resposta no era proporcional. S’empresonava la gent en massa amb sentències eternes i reclusions molt llargues, el que feia que l’entorn fos cada vegada més agre», explicà el periodista. Sense aquesta reacció, en què haguessin quedat els Troubles?, es preguntà.