Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

'El Parlament s'ha contagiat del 'hooliganisme' del Congrés'

Entrevista a Josep M. Martí Rigau, periodista, autor de 'L'escó invisible'

M.Victòria Bertran

Whatsapp
Josep M. Martí Rigau va presentar el seu llibre ´L´escó invisible´, dijous passat a Tarragona. Foto: Lluís Milián

Josep M. Martí Rigau va presentar el seu llibre ´L´escó invisible´, dijous passat a Tarragona. Foto: Lluís Milián

- A ‘L’escó invisible’, un balanç de la seva trajectòria com a cronista parlamentari després de gairebé 40 anys, ens descobreix la part més humana de la política catalana. No coneixem bé els polítics?

- No els coneixem, i per això és generalitza, i és injust. Evidentment que n’hi ha de dolents, com també hi ha mals metges, mals periodistes i mals taxistes, però continuo pensant que hi ha una majoria de bons polítics, als quals la política els costa sacrificis familiars, perdre diners...

- Per què els coneixem poc?

- Crec que pel ritme a què es desenvolupa avui la política, per la immediatesa de les xarxes socials i els mitjans digitals. No donem a l’abast ni tenim temps d’aprofundir en res. Anem al titular, al tall de veu, a la fotografia... però tot el que hi ha darrera, les hores invertides, les negociacions... no arriba a la gent.

 

- Hi ha un abisme entre el que passa a l’hemicicle i el que passa als passadissos?

- La política que té lloc dins l’hemicicle té una bona part d’escenificació. Gran part del que s’hi acaba discutint està prèviament pactat o parlat. Aleshores l’escenificació es fa en els plens. Ara les sessions de control sembla que siguin tot el que es fa al Parlament, i no és així. És on hi ha les baralles i on la tensió parlamentària creix de forma exagerada, això sí.

- Vostè desvetlla confidències, petits secrets... Per què cada cop té més valor una informació confidencial?

- Tots els periodistes somiem amb la confidència que ens doni la gran exclusiva, tot i que ara amb les noves tecnologies tenir una exclusiva és molt complicat. Tothom va amb un mòbil amb càmera, i qualsevol reunió, qualsevol discussió, en pocs minuts és a la xarxa. Tots volem exclusives i tots volem transparència, però moltes vegades tot en públic no es pot fer.

- Hi ha un excés de mediatització de la política?

- Jo penso que sí.

- Impedeix fer política?

- Impedeix fer política i pactes. Si hi ha negociacions i algú les comenta, les pot malmetre. El que s’estava fent, de sobte deixa de fer-se. És una contradicció professional, ja ho sé, perquè la raó de ser dels periodistes és buscar la notícia, però la cerca de la notícia impedeix potser que es produeixi la notícia. Crec que ho han provocat molt les noves tecnologies. No hi ha intimitat. A vegades hauríem de deixar treballar els polítics i no posar tanta pressió mediàtica, perquè hi pugui haver notícies.

- Com els pescadors? Fer veda i deixar de pescar perquè hi pugui haver peixos?

- Exactament.

- Poc posar algun exemple real?

- Tenim un exemple claríssim després de la investidura fallida d’Artur Mas després del 27-S. Hi va haver un principi d’acord perquè la CUP s’abstingués en la primera investidura, i es va malmetre per una fotografia que va fer un fotògraf d’El país de l’Anna Gabriel i el Benet Salellas quan entraven a la Generalitat per la porta del darrere. S’estava pactant l’abstenció i finalment allò va acabar amb aquell ‘no tranquil’ d’Antonio Baños. Quan el periodista d’El País va pujar la fotografia al diari digital, els de la CUP van trucar Gabriel i Salellas dient que els estaven utilitzant, que els estaven enganyant. Una reunió que havia de ser secreta, tothom la va comentar i hi va dir la seva.

- Cal fer molts cafès amb els polítics per entendre’ls i perquè t’expliquin coses?

- Jo crec que els cafès, les xerradetes i els cigarrets per als qui fumen són bàsics per guanyar-te la confiança no ja d’un polític, sinó de qualsevol persona. El tracte personal és bàsic.

- També les relacions personals entre polítics tenen més pes del que la gent es pensa a l’hora d’arribar a acords? És possible tancar un pacte amb algú amb qui no ets capaç d’anar a fer una cervesa?

- El Tripartit no s’hauria pogut fer si Josep-Lluís Carod-Rovira i Pasqual Maragall no s’haguessin caigut bé. Hi ha un altre cas paradigmàtic: l’abraçada de David Fernàndez i Artur Mas el 9-N. Hi pot haver diferències polítiques, però sempre el que prima és a nivell personal. Pots tenir afinitat ideològica amb una persona i no sentir feeling a nivell personal; i a l’inrevés. Les relacions personals tenen un gran pes en política.

- On para, l’oasi català?

- No sé si mai va existir. Sí que hi havia, al Parlament, un acord tàcit, un estil elegant, una forma com versallesca de fer les coses, mentre van durar les majories aclaparadores de Jordi Pujol. El hooliganisme va encomanar-se del Congrés. Ens hem anat encomanant una mica del mal fer parlamentari de Madrid.

 

- Quan van començar a canviar les coses? Amb el 3%?

- Abans. La legislatura clau és la del 1999 al 2003, quan a Jordi Pujol li falten 12 diputats per la majoria absoluta. Són els que té ERC, i els que té el PP. Pujol i Carod-Rovira desconfiaven un de l’altre. Pujol va acabar pactant amb el PP. A partir de llavors comença a venir molta tensió i s’accentua la desconfiança preexistent entre ERC i CDC. Les picabaralles parlamentàries comencen amb els tripartits. Després a la primera legislatura de Maragall esclata l’escàndol del 3% i aquí s’acaba del tot l’oasi i comença el mal rotllo, i així fins ara.

- Quina imatge l’ha impactat més de tots aquests anys?

- Negativament, el setge dels indignats al Parlament. No podia entendre com allò podia estar passant. M’hi vaig trobar al mig i vaig sentir a la pell un elevat grau de violència. Va ser molt desagradable.

- I en positiu?

- El dia que es va aprovar l’Estatut de Maragall. Aquell dia va passar una cosa importantíssima. La sensació d’unanimitat política va ser brutal. Quan va acabar la votació, tots els diputats es van posar dempeus i van cantar Els Segadors. Tots els del PP manifestaven un respecte absolut, i alguns d’ells també cantaven. Allò em va posar la pell de gallina.

- Algun moment especialment trist?

- L’experiència més trista va estar relacionada amb la immersió lingüística. En els darrers temps un dia va venir al Parlament una claca contrària a la immersió lingüística. Havien entrat amb invitacions del PP i van començar a cridar ‘libertad para nuestros hijos’, i un d’ells va fer la salutació feixista. A mi allò és el que més pena em va fer, veure la salutació feixista al Parlament.


- S’hi ha posat mai vermell per vergonya aliena?

- Sí, durant la comissió d’investigació on es va parlar del cas de la Camarga, amb el duel de dues dives com Victoria Álvarez i l’Alícia Sánchez-Camacho. Semblava un programa d’aquells de xafarderies. Una amant despitada, una plorant, l’altra cridant... Va ser surrealista. El Parlament ha d’estar per sobre d’aquestes coses.

- L’entrada de la CUP al Parlament s’ha visibilitzat, entre altres coses, en el canvi d’indumentària, però vostè recorda al llibre com el primer parlamentari amb texans i camisa sense corbata va ser Joan Boada, d’ICV; i també explica que el popular Rafael López Rueda va portar les primeres samarretes.

-Sí. A més, aquest diputat va protagonitzar un dels moments més emotius també de la vida parlamentària. Es va posar molt malalt, va patir un càncer, i un dia durant el ple Millo ens va informar que havia tingut dues aturades cardíaques i que segurament no passaria d’aquella nit. Però sortosament es va anar recuperant. Un dia estàvem al ple i de cop s’obre una porta lateral. Rafael López Rueda entra i tothom comença a aplaudir. Va ser un moment molt emotiu. Són aquells moments en què veus que no podem perdre mai el factor humà.


- Vostè explica com, quan poc a poc van anar entrant al Parlament dones diputades, hi va haver molts flirteigs, oi?

- No és que hi hagués molt flirteig, sinó que va passar el que és normal. Es van formar parelles, algunes de signe polític oposat. A l’època en què Pasqual Maragall va fer un govern a l’ombra, hi havia una consellera del govern a l’ombra que va tenir un flirteig amb un conseller del Govern de veritat, de CiU. No es poden dir els noms, no. Cap dels dos va deixar el seu matrimoni, però els que estàvem allà ho veiem…

- Podria definir cada president amb una paraula?

- Sí. Jordi Pujol és ‘el’ president; Pasqual Maragall, la genialitat; José Montilla, el silenci; Artur Mas, la planificació, la visió estratègica. No improvisa res. Ara deu estar realment empipat.

- Per què?

- Perquè tenia pànic a tornar a una etapa d’inestabilitat com amb els tripartits. I malauradament és el que està passant: l’estabilitat parlamentària avui grinyola.

- I Carles Puigdemont?

- És una fàbrica d’idees, i tenaç.

- La seva veterania li va permetre d’intuir el desenllaç de la disjuntiva ‘Mas o març’?

- Vaig confiar sempre que hi hauria una solució d’última hora perquè unes noves eleccions se sabia que serien un desastre. Hauria estat la fi del procés, en aquell moment. Però no pensava que hi hauria la solució Puigdemont, això no. Em va sorprendre com a tothom.

- Al llibre parla del suspens d’aquells moments de negociació in extremis com d’un western dels bons. Per què?

- Quan Josep Rull, Lluís Corominas i Jordi Turull tenen ja signat per la CUP el document de l’acord d’estabilitat parlamentària, i pugen cap al despatx d’Artur Mas, per aquella escala que se’ls fa eterna, sense ni mirar-se un a l’altre, a dir-li al president que allò significa que ha de dimitir... allò sembla una escena de ‘Duelo en OK Corral’!

- Del procés, què en pensa?

- Crec que vol temps. No sé si acabarà en independència o en confederació. Ara, el que tinc clar és que és irreversible.

Temas

  • CATALUNYA

Comentarios

Lea También