El linx lluita per la supervivència

El linx ibèric ha començat el compte enrere per sortir de la llista d’espècies en perill d’extinció. Si no hi ha un canvi brusc de rumb, en cinc anys podrà sortir de l’UCI de les espècies amenaçades del planeta. El 2022 només seria considerat «espècie vulnerable».
Per arribar aquí ha hagut de remuntar l’etapa més crítica dels anys 90, en què va obtenir el trist títol de «felí més amenaçat del planeta» i la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN) va témer seriosament per la seva supervivència catalogant-lo com «en perill crític d’extinció».

És important salvar el linx ibèric perquè és una espècie bàsica per a la salvació de la muntanya mediterrània, l’ecosistema més característic de la península Ibèrica. El linx ibèric (Lynx pardinus) és considerat espècie «paraigües» i serveix d’indicador de l’estat de salut del medi en què viu i del planeta en el seu conjunt. És un gran depredador que compleix la funció de controlar la sobreabundància d’espècies com ara la guineu o la mangosta comuna. La seva extinció desequilibraria la muntanya mediterrània i suposaria la primera desaparició d’un felí, després del tigre de Java, vist per última vegada el 1972.

Després de quinze anys d’esforços i una inversió que supera els 70 milions d’euros, el nombre d’exemplars ha passat de 90, limitats a Doñana i Sierra Morena, a prop de 500 repartits per Andalusia, Castella-la Manxa, Extremadura i fins a Portugal. L’últim cens és de 483 linxs en un territori de més de 300.000 hectàrees.

Fam a la muntanya

Persisteixen tres greus amenaces per al linx: l’escassetat d’aliments (conills), els atropellaments i la transformació de l’ecosistema provocada per l’ésser humà. La principal és l’escassetat de conills salvatges. El nombre de linxs augmenta quan abunden els conills. La raó és que les femelles pareixen més o menys cadells segons l’alimentació disponible o de l’esforç que es veuen obligades a fer per trobar-la. El gran problema és la successió d’epidèmies que han afectat els rosegadors. La principal és la pneumònia hemorràgica vírica que delma els conills.

Aquesta és catastròfica per al linx i ningú sap com aturar-la. Ni s’investiga. Si la pneumònia acabés del tot amb els conills el més probable és que el linx entrés de nou en un procés greu de regressió. A la resta del món s’ha treballat històricament sobre com aturar la sobreabundància de conills. Algunes de les plagues més mortíferes, com en els anys 50 la mixomatosi i en els 80 l’hemorràgica vírica, van ser provocades intencionadament per l’home.

Les morts per atropellaments estan relacionades també amb la insuficiència de conills, que obliga els linxs a augmentar el perímetre de les seves incursions en el territori a la recerca d’aliment. És la primera causa de mort de linxs un cop superada la fase en què aquests felins eren tirotejats.

Les carreteres han estat una contínua sagnia per al linx. Des de 2002 ha mort un total de 212 linxs, el 44% d’ells a causa d’atropellaments.
Una altra dada sorprenent és que, tot i la protecció, els diners públics destinats a ella, i el consens social de la necessitat de salvar el linx, encara hi ha caçadors que els disparen. Des de 2012, almenys 29 han mort per l’actuació de caçadors.

La reconquesta del territori

Gràcies a l’èxit de la cria en captivitat, el linx ibèric és en aquest moment un explorador a la conquesta de nous territoris. En realitat, a la reconquesta d’uns espais que eren seus. La recuperació d’espais donats per perduts resta pes a l’argument que la transformació de l’ecosistema mediterrani fa inviable la salvació del linx.

Per estendre la població s’han creat quatre centres de cria en captivitat: El Acebuche (al parc nacional de Doñana), Olivella (a la província de Jaén), Granadilla (Càceres) i Silves (una localitat portuguesa).

Una altra conseqüència d’haver-se reduït tant el nombre de linxs és que ara tots són, si no germans de sang, almenys cosins. Van quedar pocs i aïllats en dos territoris sense connexió possible, Doñana i Sierra Morena. 

La variabilitat genètica va ser un dels primers problemes que abordar per augmentar la seva capacitat reproductiva. Ara hi ha una població estable que perllonga la presència de linxs cap a l’oest, a la província andalusa de Còrdova.

En definitiva, la situació actual és força més esperançadora, però la millora és massa lenta i s’enfronta a moltes incerteses. És cert que l’actual població de 483 exemplars mou a l’optimisme. Però també ho és que l’escassetat d’aliments genera una regressió a Doñana i Andújar-Cardeña, els dos nuclis més poblats i origen de la «refundació» de l’espècie. Això s’ha vist compensat per les repoblacions fetes a Portugal, Castella-la Manxa i Extremadura. Amb tot, la dada destacada és que salvar el linx ibèric ha deixat de ser un somni impossible.