Els missatges de la campanya oculta

La qüestió del color és una de les que aparentment no diuen res, però que tanmateix diu moltes coses. És el que anomenem amb pedanteria acadèmica, sí, el ‘subliminal’, el que queda per sota dels límits del conscient. És la campanya oculta, eppur si muove.

PP i PSOE difereixen en gairebé tot, però Espanya els uneix. «El que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres», va escriure un excel·lent cronista de les Corts republicanes: Josep Pla. És clar que la campanya catalana, en clau de Catalunya sí vol dir que Espanya no, els aproxima més que no els separa. I més els uniria si no s’haguessin de disputar la Moncloa d’aquí a quatre dies.

El blanc és el color de la pau, el color de la bandera que respecten els enemics en una guerra. No, no entraran els tancs per la Diagonal, ni malgrat el suport d’Obama la VI Flota bombardejarà Barcelona per mar, però és evident que mai com en aquesta campanya els adversaris s’havien tractat tant com a enemics. El que està en litigi va molt més enllà del debat entre programes i tot s’hi val, crispació, desqualificacions i intoxicació respectiva. No tothom menteix, però en aquest cas les mentides són més perilloses: les dels qui ens venen l’infern i les dels qui ens venen el cel, com si la Catalunya independent fos els escenaris principals de La divina comèdia.

El PP gasta un llenguatge prou bel·ligerant, «plantem cara», en sintonia amb el seu metallenguatge de tribunals, i presenta el cap de llista més abraonat, que pronuncia frases de «ordeno y mando» com «s’ha acabat la broma!» o «parar els peus». Però al costat d’això, el PP posa camisa blanca als candidats encartellats, amb la qual cosa l’albinitat apaivaga. Puny d’acer en guant de seda.

Els socialistes hi estampen un eslògan interessantíssim per la seva intensa vaguetat: «Una Catalunya millor en una Espanya diferent». Dos adjectius, que són segons el gran semiòleg Roland Barthes «la categoria lingüística més pobra». És fàcil adjectivar i no compromet, el difícil és el substantiu, la solidesa constructiva dels noms, la denotació.

Tothom vol una Catalunya «millor», no és gens distintiu del PSC, per què dissoldre’s en una paraula tan escarransida? L’Espanya «diferent» en canvi té connotacions, però negatives: és un tòpic. «Spain is different» és un invent propagandístic d’aquell Fraga ministre dels anys seixanta que volia obrir al turisme l’Espanya que l’autarquia havia tancat a pany i forrellat. Però ja va bé que un eslògan ressoni, el primer que compta en un candidat és el nivell de coneixement; en aquest cas, l’Espanya diferent ja és coneguda, diu una cosa que ja se sap i no ve de nou, se li pot fer una bestreta de confiança.

La vaguetat socialista té el seu punt zenital en la frase que repeteixen constantment en els mítings, sobretot Pedro Sánchez: Catalunya és una «singularitat». A aquestes altures, quan l’Estatut de Maragall de 2006 la va definir com a «nació» emparant-se en una llarga tradició, «singularitat» sona a retrocés, a encaix del PSC en el PSOE que és un transsumpte d’un encaix de Catalunya en Espanya molt per sota del federalisme que promouen. La «singularitat» connecta semiòticament amb la «peculiaritat» regional que ja admetia el franquisme.

En el sistema binari Espanya sí i Espanya no, es mou també Catalunya Sí que es Pot, que ha construït les sigles més impronunciables de la història de la política hispano-catalana: CSQP. Només s’hi assemblen «YHVH», el tetragrama cabalístic per designar un Déu la infinitud del qual no pot ser reduïda per un nom, i el «SPQR» (el Senat i el Poble de Roma) que la gent té esment perquè és llegida o li agraden els còmics de l’Astèrix. Malament rai comunicativament que unes sigles siguin difícils de verbalitzar. L’anòmia tradueix, doncs, el poti-poti de la candidatura de cinc colors, però amb un de predominant, com palesa el logotip: el morat de Podemos. Rabell, que porta sovint camisa blanca, trena però un relat que articula bé totes les sensibilitats.

Junts pel Sí, en canvi, sí que diu però anàlogament no té sigles. Dóna a entendre que cal sumar, com ells han sumat els dos principals partits a favor de la independència i les dues entitats cíviques que l’han treta al carrer. El principal partit en contra, el PP, apel·la també al mateix element d’adició i coralitat: «Units guanyem». La CUP ja porta la «unitat» a la ‘U’ del cariotip.

L’eslògan de campanya de Junts pel Sí és «el vot de la teva vida», missatge netament metafísic, en la línia del catalanisme espiritual del bisbe Torras i Bages. Tenen també a favor tornaveus publicitaris tan potentíssims com el de la Coca-Cola, «la chispa de la vida», i la popular assegurança Vidacaixa. Vida és una paraula axiològica que només predica bondats i bellesa, assumible pels antiavortistes i pels ecologistes, amplíssim espectre. Aquí sí que se substantiva.

La candidatura confirma Mas com a producte de màrqueting polític en una última reencarnació del seu permanent reciclatge; la seva foto d’afixar és la més impostada. A l’independentisme, associat a esquerra i a trasbals, li calia una corbata que transmetés a altres corbates tranquil·litat als parquets en bon anglès i boníssim francès. No menystinguem el poder transmissor de la corbata. Al conseller primer Bargalló gairebé li van demanar explicacions per no posar-se-la, i el candidat de la CUP, Baños, se la posa tot i que ve de la tradició de les samarretes tatuades.

Les enquestes a l’alça confirmen que la CUP ha fet molt bona feina en la passada legislatura, sobretot amb l’enorme personalitat de David Fernàndez, el polític català més ben valorat a Catalunya. Ara, per eixamplar el seu espectre, tempten també robar vots als caladors del centreesquerra on ja havia pescat ERC. Amb la corbata d’en Baños, i amb el mateix layout de Junts pel Sí a la contundent consigna «governem-nos» i altres grafies... I amb l’extraordinari vídeo electoral, que va registrar 200.000 entrades el dia que el van penjar a la xarxa.

El vot indecís

El vot indecís no vol soroll ni crispació: el que pel cap baix els ofereix el vídeo «Anàvem lents perquè anàvem lluny». Un producte excepcional, on el llenguatge simbòlic exerceix de potent neurotransmissor: el títol és zapatista i arrenca amb la famosa sandàlia d’en Fernàndez. I es fan sentir per contrast, fan una mena de campanya que no fa ningú, és l’anunci mòbil que capta l’atenció en un terrat d’anuncis fixos, o l’anunci fix que capta l’atenció en un terrat d’anuncis mòbils. Una road-movie dinàmica i sorprenent entre uns estàndards de bustos parlantes de monòlegs previsibles.

La campanya d’Unió pivota sobre el ‘seny’, una de les paraules més filosofades de la llengua catalana. La representació de població que treuen als seus vídeos és classe mitjana menestral, ni es plantegen la granota de la fàbrica, i com a fons un colmado antic, metàfora del català botiguer al qual s’adrecen. El cartellisme també és antiquat, és el de la CiU anterior a les afortunades emoticones 2.0, aquella CiU que no es cansaran d’enyorar. Sobretot si les enquestes es validen, confirmant que tenen pocs vots. També perquè proporcionalment s’han dirigit a poca gent en anar a buscar-los. Qui no pisca, no trisca.

Ciutadans s’assembla a Unió en el perfil baix de la campanya, no s’hi han escarrassat. La fien a l’estirada d’Albert Rivera, el polític millor valorat a Espanya, frase que repeteixen en forma de lletania o mantra. Inés Arrimadas respon al mateix imaginari, fins i tot comparteixen retòrica i oratòria, fet prou comú quan hi ha un gran lideratge.

Finalment, en els neologismes que estem implementant a compte del «procés», l’independentisme crea anticossos quan parla «d’unionisme», d’importació irlandesa, però en canvi ha aconseguit un èxit rotund generalitzant que els seus adversaris estiguin reduint la marca «España» per la marqueta «El resto de España», que fan servir com eufemisme per evitar el «Catalunya» i «Espanya» antagònics.

El Resto de España està assolint la preponderància gramatical del nom propi. Comptat i debatut, pels seus interessos era més adequat per més integrador aquell «Estat espanyol» que menystenien.