Fins als c... de tots nosaltres

Per què? La insatisfacció popular amb la política, els polítics i els partits té arrels tan profundes com la pròpia democràcia parlamentaria

BERNAT LÓPEZ

Whatsapp
L’artista urbà TvBoy va plasmar el passat dijous en una paret del centre de Barcelona la seva última obra, que mostra al president del Govern, Pedro Sánchez, i el líder de Unides Podem, Pablo Iglesias, fonent-se en un petó. El mateix dia va fracassar la investidura de Sánchez. FOTO: EFE

L’artista urbà TvBoy va plasmar el passat dijous en una paret del centre de Barcelona la seva última obra, que mostra al president del Govern, Pedro Sánchez, i el líder de Unides Podem, Pablo Iglesias, fonent-se en un petó. El mateix dia va fracassar la investidura de Sánchez. FOTO: EFE

Aquests dies de vodevil per la formació del nou govern espanyol és notícia que la ciutadania està farta de la seva classe política. Això darrer és evident si atenem al contingut i al to de qualsevol conversa de bar, i sobretot a un indicador presumptament més científic, com és el baròmetre del CIS del mes de juny: un 32,1% dels enquestats assenyalen els polítics com a problema per al país, situant aquests darrers com el segon motiu de preocupació, només per darrere de l’atur. Seria la pitjor nota per la classe dirigent en tota la sèrie del CIS, que va començar el 1979.

Les causes immediates d’aquest pic d’impopularitat estan prou clares i per tant no cal detallar-les. Si el que volien i exigien alguns amb gran i sobtat fervor democràtic era votar, des del 2015 cap aquí ens n’estem fent, i ens en farem, un bon tip... Per a un servidor és molt més interessant explorar-ne les causes profundes: les que expliquen la naturalesa recalcitrant i tossuda de molts fenòmens socials que broten i rebroten per sota del radar presentista a què està sotmesa tota representació mediàtica de la realitat.

Perquè cal no oblidar que, paradoxalment o no, notícia en general no és sinònim de novetat, en el sentit històric del terme. La notícia és un constructe, un producte o mercaderia, fruit de les lògiques de la institució moderna del periodisme i la indústria mediàtica, refractària a la mirada a llarg termini i d’ampli abast.

La que ens ocupa no s’escapa a aquesta norma: la insatisfacció popular amb la política, els polítics i els partits té arrels tan profundes com la pròpia democràcia parlamentaria a la pell de brau, constatació que revela la naturalesa crònica, no pas sobrevinguda, del fenomen.

Es podrien esmentar múltiples episodis de la història contemporània d’Espanya que corroboren aquesta afirmació, començant per la pròpia estadística de canvis de govern de 1808 ençà: durant el sexenni democràtic, per exemple, l’equivalent a la presidència del govern va canviar de mans fins a 16 vegades, gairebé tres per any; la Restauració va veure fins a 50 relleus en la presidència del govern, mentre que la tan celebrada i mitificada Segona República va tenir fins a 17 caps de l’executiu (no pas persones diferents, ja que algunes van repetir).

És prou simptomàtic que els períodes de major obertura democràtica del període 1808-1939 hagin estat també els més agitats, inestables i caòtics en l’àmbit polític: la Guerra de la Independència o del Francès, el Trienni Constitucional, les Regències de Maria Cristina i d’Espartero, el Bienni Progressista, el Sexenni Democràtic i la Segona República.

En tots els casos el seu fracàs, i el consegüent cop de pèndol reaccionari, es pot atribuir en certa mesura (o en bona mesura) a la decepció i l’afartament popular amb la incapacitat dels dirigents ‘progressistes’ per posar-se d’acord entorn de la governabilitat del país. La crisi final del període liberal de la Restauració que va obrir de bat a bat les portes a una dictadura saludada i celebrada gairebé per tothom va venir motivada pel fastig generalitzat amb una classe política jutjada de forma general en aquella època com a frívola, corrupta, cínica i aferrada a les butaques i els privilegis (els sona?). I tot plegat, per no parlar de la tràgica afició contemporània dels espanyols a la guerra (12 conflictes entre 1808 i 1936, si comptem els ‘civils’ i els colonials)…

Possiblement l’episodi que il·lustra millor aquesta sempiterna inclinació dels polítics espanyols per la bronca, el «conmigo o contra mí», el «qué hay de lo mío» i el tacticisme gallinaci, així com la desesperació que tot plegat provoca fins tot en els seus propis protagonistes, és la frase que atribuïda a aquell il·lustre tarragoní d’adopció que va ser Estanislau Figueras, primer president de la Primera República. «Senyors, estic fins als c… de tots nosaltres», diuen que va dir el 1873 abans de marxar a París cames ajudeu-me, fugint del desori i el guirigall en què havia degenerat la Gloriosa.

La paraula clau d’aquesta expeditiva declaració no és la que es refereix a les gònades, sinó el «nosaltres». Perquè, no ens enganyem, tota classe política no és més que el reflex del país i de la cultura política d’on sorgeix i a on s’inserta. Els espanyols (sí, els catalans també), tenim molts motius per estar fins als c… de tots nosaltres, polítics inclosos, i de la nostra inveterada tendència al cunyadisme, a l’enveja del veí, al dogmatisme narcissista i a la garrotada mútua, ja des de l’època dels ibers, que vivien en pobles-fortalesa encastellats als cims dels turons més punxeguts, sempre pendents de com fer la guitza als de l’oppidum del costat.

Queda per a un proper article l’anàlisi d’altres factors socioeconòmics que potencien el fenomen que descrivim.

De moment, davant de l’espectacle que hem presenciat aquests dies ens podem consolar repetint-nos allò de «no estem tan malament»... si comparem l’època que ens ha tocat viure amb els anteriors 200 anys d’història del país.

Comentarios

Lea También