Jordi Borràs: 'Els votants potencials d'un gran partit ultra, a Espanya existeixen'

- Quants anys de feina hi ha darrere del seu llibre Plus Ultra. Una crònica gràfica de l’espanyolisme a Catalunya?

- Aquest llibre, una obra a cavall de la fotografia documental, el periodisme d’investigació i la recerca històrica, és el resultat d’entre cinc i sis anys de feina.

- I quant de temps fa que vostè investiga els grups d’extrema dreta a l’Estat espanyol?

- La investigació és més posterior, però els estic fent seguiment fotogràfic des de fa set o vuit anys.

- Per què s’ha especialitzat en l’extrema dreta?

- Perquè hi ha molt poca gent que investigui aquests moviments, tret pràcticament d’un dels meus referents, que és l’historiador i politòleg Xavier Casals, una persona molt rigorosa. Sobre espanyolisme contemporani, per exemple, no hi havia res.

- Els moviments ultres estan experimentant un auge?

- No, però sí que estan radicalitzant el seu discurs. Aquesta radicalització s’ha produït a l’entorn del tema sobiranista. L’únic denominador comú de tots els grups d’extrema dreta és l’espanyolisme militant. El procés sobiranista català ha estat, per a ells, un revulsiu.

- Hi ha doncs tota una constel·lació de grups ultres. Podrien un dia formar un bloc únic i constituir un partit?

- És una sort que estiguin barallats entre ells, perquè el votant potencial d’un gran partit d’extrema dreta, a Espanya existeix. Però la manca d’estratègia política d’aquests grups impedeix que una formació política així pugui tirar endavant.

- Sempre van relacionats extrema dreta i violència?

- L’extrema dreta i la violència, implícita o explícita, són inseparables. Sempre.

- Vostè ha rebut fa pocs dies amenaces, proferides en públic, pels grups ultres que es van manifestar a Montjuïc el passat 12 d’octubre. Però aquesta situació per a vostè no és nova, oi?

- No és el primer cop, no. L’any 2013 vaig presentar una denúncia que recollia fins a 30 persones que m’amenaçaven.

- Com és treballar així? Veu la seva feina recompensada?

- Ara començo a veure’n els fruits, després d’uns quants anys, perquè tot el que jo he anat denunciant aquest temps, que tenia la sensació d’estar donant cops de cap contra una paret, comença a donar resultats:dimiteix el president de Societat Civil Catalana Josep Ramon Bosch, els mitjans de comunicació comencen a tenir interès per aquesta qüestió... Sí que la sensació aquests dos darrers anys era la d’estar solo ante el peligro, i a més a més no es produïa el que jo volia. Perquè jo no busco que em facin una entrevista a mi, sinó que el que jo explico en els meus reportatges es conegui i transcendeixi a la gent. Si jo busqués els diners, li asseguro que no em dedicaria al fotoperiodisme, i encara menys enfocat a aquestes temàtiques. A mi em mou una qüestió de valors.

- L’actitud dels mitjans de comunicació envers aquesta temàtica dels grups d’extrema dreta i el món ultra, doncs, ha experimentat una evolució? Era tabú, abans?

- Els mitjans de comunicació comencen a entendre que el mantra de ‘més val que no en parlem per no donar-los corda, per no fer propaganda’... Home! Oi que no deixaràs de parlar de maltractadors per por d’expandir la violència masclista? Doncs deixar de parlar de l’extrema dreta per aquest mateix motiu és absurd. Ara hi ha mitjans que comencen a veure la necessitat d’abordar la qüestió precisament per desactivar aquests moviments, per desemmascarar-los.

- Quants grups ultres hi ha?

- N’hi ha moltíssims. Estan molt més organitzats que l’esquerra fa vint anys. Quantificar militants, però, és pràcticament impossible.

- Més que la xenofòbia, doncs, els esperona el procés sobiranista?

- Avui dia és un dels temes clau perquè està a l’agenda política i és l’únic denominador comú que tots comparteixen. Pensem que hi ha molts tipus d’extrema dreta. Hi ha una extrema dreta que es diu antiracista. El factor antiindependentista, més que anticatalà, el comparteixen tots.

- Tenen una base ideològica i intel·lectual ben fonamentada, o se sostenen més en l’aspecte diguem-ne estètic. Hi ha un seguidor tipus d’aquests grups?

- No hi ha un perfil tipus d’ultra. Sí que hi ha dos grans blocs. El que es mou per l’estètica, pels tatuatges i la simbologia, i el que es perd per les idees. També en alguns casos es barregen factors delinqüencials. Hi ha molts patrons. Això és important tenir-ho clar, perquè molta gent encara té la imatge mental del noi amb el cap rapat i les botes com a equivalent d’individu d’extrema dreta, i això és una part de l’extrema dreta, sí, però és la punta de l’iceberg.

- Aquests moviments es donen més en barris marginals? Poden atreure nois desocupats mancats de referents?

- I tant, això passa a diari. Hi ha gent jove desnortada que s’aplega entorn d’aquests grups i que, sense saber gaire com ni perquè, un dia es troba donant una pallissa a un rodamón o a un immigrant. Generalment els qui mostren més rebuig al fenomen migratori, per exemple, són gent que socialment estan en l’esgraó més baix, i veuen perillar la seva posició, tot i precària, per ‘culpa’ dels últims que arriben. És molt freqüent que el lumpen proletariat de barriada pugui ser atret pel fenomen de l’extrema dreta.

- Un cop el seu llibre Plus Ultra és a les llibreries, en què treballa vostè ara?

- En un llibre que es dirà Desmuntant Societat Civil Catalana, que serà editat per Edicions Saldonar i pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, que repassa com i per què es crea aquesta entitat, qui són els seus fundadors, quines associacions ha creat i ha impulsat, els escàndols mediàtics que ha protagonitzat, la figura del seu expresident Josep Ramon Bosch…

- La imputació de Josep Ramon Bosch per un presumpte delicte d’amenaces a diverses personalitats catalanes parteix d’una investigació seva, oi? Va ser vostè qui va posar la documentació en mans de l’associació d’advocats Drets, que va presentar la querella?

- Correcte. Això no s’ha dit gaire perquè jo he trobat innecessari dir-ho. El mèrit és de Drets. Ells van estudiar com el cas s’havia d’abordar davant de la justícia, però sí, la investigació en major part és meva.

- D’on treu la força per contrarrestar el neguit de viure amenaçat?

- De victòries com aquesta. Per a mi la imputació de Josep Ramon Bosch és una victòria, una gran victòria, que m’anima a continuar fent la meva feina.

- Després de les darreres amenaces, que han tingut més ressò, se sent vostè amb el suport i acompanyat pels companys i per la ciutadania?

- Sí, aquests dies s’ha bolcat en mi tot el gremi, els sindicats de periodistes i de fotògrafs, els col·lectius de treballadors, els diaris, els directors de diaris.... Sí que sento el seu suport.

- Retrocedir davant les amenaces, llavors, mai, oi?

No, mai. Al revés. Si retrocedeixes és per agafar impuls.