La consciència del monstre. El món analògic ja no tornarà

Un dels llibres que he devorat aquest estiu és The Game, de l’escriptor italià Alessandro Baricco, que ja fa deu anys va treure un llibre que em semblava ple de preguntes encertades sobre la nova societat de la informació i la proliferació dels que ell anomenava ‘bàrbars’, els joves i o no tan joves que no només actuen de formes diferents a partir de les noves tecnologies, sinó que, i aquí el tema es posa interessant, també pensen i senten de forma diferent. Al seu nou llibre Baricco proposa que la revolució ja és definitiva, que no hi ha marxa enrere i que en realitat estem davant d’un episodi d’evolució humana que s’ha donat amb una rapidesa mai vista abans. I, casualitats de la vida, tot just acabat el llibre, veig aquest cap de setmana un reportatge de Fèlix Badia al Magazine de La Vanguardia sobre com alguns dels impulsors primers de la cosa, inventors de likes i patrons de comportaments a les xarxes socials, es mostren alarmats davant del monstre que semblen haver creat.

La revolució de veritat és que ja gairebé no sabem fer res sense la maquineta que portem a la butxaca

Una de les coses que Baricco planteja, com altres, és que els creadors de videojocs que van començar aquesta revolta en paral·lel al moviment hippy de la costa oest dels Estats Units tenien una motivació, conscient o no, i que a més de ganes de jugar i guanyar diners hi havia la intenció d’oposar-se als poders establerts i estendre una mena de democratització digital (segur que us sona la cantarella). Aquesta hipòtesi, que probablement corroboraran o no els historiadors del segle vinent, es troba en moltes obres recents sobre la famosa revolució que ens envolta. Sembla, doncs, que els ara totpoderosos i riquíssims tenien bones intencions però es van extraviar pel camí, potser enlluernats pels immensos beneficis de l’invent o potser víctimes dels mateixos poders que deien que volien contrarestar.

La revolució no és tant que ara puguem fer gairebé qualsevol cosa amb la maquineta que portem a la butxaca o la bossa, el canvi de veritat és que ja gairebé no sabem fer res sense la maquineta. I no és que això sigui un efecte no desitjat o inesperat, és totalment buscat.

Heu sentit a parlar d’un psicòleg anomenat Fogg? O d’un científic anomenat Skinner (sí, com el dolent d’Expedient X)? Feu un ‘google’, feu. Fa una mica de por i força ràbia pensar com de fàcilment hem caigut presos de teranyines de laboratori pensades per mantenir-nos enganxats a les xarxes i traduir la nostra addicció en ingressos per comptes corrents ja molt ben farcits. En diuen ‘monetitzar’, una paraula que s’hauria d’ensenyar a les escoles. Penseu un moment quants cops al dia mireu el telèfon. Us dono una pista: un estudi de Nokia, és a dir de la prehistòria, ja deia fa anys que ho fem unes 150 vegades per dia. I això era abans de Tinder.

Atenció als nens

Un article del The Guardian anglès recollia l’any passat testimonis crítics d’alguns gurús de Silicon Valley. Sean Parker, creador de Napster -quins temps aquells!- i un dels primers inversors de Facebook, es mostrava espantat perquè «només déu sap» el que li fa la xarxa social al cervell dels nostres nens.

Hem caigut presos de teranyines de laboratori pensades per mantenir-nos enganxats i traduir la nostra addicció en ingressos

El creador del botó de like, Justin Rosenstein, es mostrava penedit d’haver ajudat a desenvolupar el que ara considera la causa que «tothom estigui sempre distret». La llista de penedits és llarg i sembla que va creixent, però seria una paradoxa de doble like que els qui van dissenyar el monstre fossin ara els qui miren com domesticar-lo. Ens podem refiar que tot això és realment fruit de l’esperit hippy?

Una cosa en què tothom sembla coincidir és que no hi ha marxa enrere del canvi tecnològic i de les noves formes de viure que ha comportat.

El món analògic ja no tornarà. No es tracta de ser paranoics i d’alimentar les visions catastrofistes del «qué mal todo», però sí de començar a ser conscients de la teranyina cada cop que mirem la caixeta aquesta.

* Periodista. Periodista tarragoní especialitzat en informació internacional. Durant quinze anys va cobrir informació de l’Orient Mitjà i el sud d’Àsia per a diversos mitjans catalans i estatals. També ha estat responsable de comunicació de Metges sense Fronteres a l’Afganistan.