'La informació sobre la Guerra Civil va ser un fracàs del periodisme'

Entrevista a Daniel Arasa, periodista, autor de 'De Hemingway a Barzini. Corresponsales en la Guerra Civil'

19 mayo 2017 19:47 | Actualizado a 21 mayo 2017 20:29
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Temas:

Daniel Arasa (Tortosa, 1944) és periodista, doctor en Humanitats i Ciències Socials. Ha publicat una vintena de llibres, sobretot sobre la Guerra Civil i la II GM. Professor de periodistes durant més de 40 anys, va ser redactor en cap d’Europa Press a Catalunya. Ara publica ‘De Hemingway a Barzini. Corresponsales extranjeros en la Guerra Civil’ (Stella Maris).

 

- Acaba de publicar De Hemingway a Barzini. Corresponsales extranjeros en la Guerra Civil. Un altre llibre sobre la guerra!? Arribarà el dia que ja s’haurà dit tot, de la Guerra Civil espanyola?

- És tan complexa que sembla inacabable el seu estudi. S’hi barregen aspectes socials, polítics, religiosos i territorials, a més de tensions ancestrals i sovint rancúnies i enfrontaments personals. Va ser a la vegada una guerra, una revolució i una o diverses contrarevolucions. A més dels aspectes interns, s’hi lliurava una lluita entre les ideologies enfrontades a escala mundial.

 

- Per què se centra en els corresponsals estrangers, una qüestió àmpliament tractada per molts especialistes?

- La meva tesi doctoral la vaig fer sobre La informació i la propaganda a la batalla de l’Ebre. És un tema que m’ha interessat molt i hi he dedicat anys de recerca. Sí que ja hi ha bons llibres sobre els corresponsals estrangers, però no ho abasten tot.

 

- En quin aspecte s’ha volgut fixar vostè?

- L’aportació principal del meu llibre se centra en l’ofensiva d’Aragó i la batalla de l’Ebre. Gran part dels treballs que existeixen sobre els corresponsals estrangers es fixen només en la primera part de la guerra.

 

- Diu que la batalla de l’Ebre va tenir una mala cobertura informativa. Per què?

- No va ser tan ben coberta com per exemple la lluita al voltant de Madrid el 1936. Hi ha diversos motius. El més important és que a Europa es produïen grans tensions que amenaçaven de conduir a una guerra mundial. La Guerra Civil provocava enfrontaments entre els països que ajudaven un bàndol i l’altre, però no era entesa com l’espurna que podia fer esclatar el conflicte general, mentre que sí que ho era el que passava a Txecoslovàquia, per l’ambició dels nazis pel territori dels Sudets.

 

- O sigui que la guerra el 1938 ja va perdre interès mediàtic?

- Molts corresponsals que estaven a Espanya van marxar a Praga i a Berlín. Un altre element a tenir en compte va ser el desenvolupament del propi conflicte. A l’estiu del 1938 estava ben clar que els franquistes guanyaven la guerra; la incògnita, doncs, havia desaparegut.

 

- Quins diaris van dedicar més recursos en reporters?

- Diaris nord-americans com The New York Times i britànics com The Times, The Daily Telegraph i el News Cronicle van informar molt de la guerra espanyola. A França, la pràctica totalitat de la premsa va enviar corresponsals, i als diaris italians la guerra espanyola es vivia com si fos una guerra del propi país. En part, perquè hi havia moltes tropes italianes al bàndol franquista. Hi havia italians també al bàndol republicà, dins les Brigades Internacionals, però no comptaven per a la premsa del seu país. Els diaris i agències importants dels països democràtics van enviar periodistes als dos bàndols, mentre que els totalitaris només al bàndol al qual donaven suport.

 

- Vostè diu que els corresponsals estrangers van pecar de parcialitat. Tots?

- Una gran part dels corresponsals es van identificar tant amb el bàndol que cobrien que es van convertir en simples propagandistes. No van prendre distància ni ho van pretendre. La seva ploma es va convertir en un fusell.

 

- Molts dels corresponsals al bàndol republicà s’hi van acabar allistant, de fet, oi?

- És una mostra clara de la seva militància. Cal reconèixer en ells una gran generositat i entrega, però potser no gaire serenitat i ponderació a l’hora de fer el seu treball.


- Hi va haver periodistes que cobrissin el bàndol sublevat i que hi acabessin lluitant?

- No.

 

- Quina conclusió n’extrauria?

- Molts dels qui van anar a cobrir el bàndol republicà ja eren revolucionaris als seus propis països, hi anaven amb predisposició.

 

- Tenia entès que, malgrat les seves preferències ideològiques per la República, la majoria havien ofert cròniques precises i fidels. No fou així?

- No. El propi diari que els enviava era militant d’un bàndol. Els diaris hi enviaven corresponsals que informaven en la seva línia, amb tota la càrrega de sectarisme que això comporta. No era bon periodisme. La informació sobre la Guerra Civil va ser un fracàs del periodisme.

 

- Paul Preston diu el contrari.

- Nego rotundament aquesta tesi de Paul Preston. Preston té moltes coses valuoses, però és molt militant, molt antifranquista. A mi ningú em podrà dir que sóc profranquista, però sí que sóc més neutral que Preston.

 

- La majoria de diaris estrangers d’aquella època eren conservadors, oi?

- Hi havia més diaris que eren prorepublicans. A més, a les redaccions es manipulava molt el material dels corresponsals. I cal tenir en compte, a més a més, que en tots dos bàndols hi havia la censura. Certament, no tots els reporters haguessin pogut fer la feina d’una altra manera...

 

- Ser honest no és encara més important que ser imparcial?

- Crec que molts dels corresponsals eren honestos, entès això en el seu marc professional i mental. Però més que periodistes eren militants.

 

- Per què el primer reporter de la Guerra Civil que ens ve al cap és Ernest Hemingway?

- Va ser un gran escriptor. La seva figura, la seva forta personalitat, la seva implicació en la guerra, la novel·la Por quién doblan las campanas, i les pel·lícules basades en les seves obres, a més del Nobel, li van donar una projecció que no va tenir ningú més.


- És justa la seva preeminència?

- Hi va haver periodistes i escriptors molt bons, probablement millors que Hemingway. Com Steer, Barzini, Orwell, Gallagher, Koestler, Buckley, Seean...

 

- Tots aquests eren imparcials?

- Cap, però van ser importants perquè van relatar episodis rellevants de la contesa, i van ser pioners en aspectes de la seva feina.


- Qui creu un dels millors?

- Ressalto Luigi Barzini com un extraordinari corresponsal. Treballava per a Il Popolo d’Italia, el diari creat i dirigit per Mussolini. Era profeixista, i per això ha quedat oblidat, però de qüestions militars en sabia més que ningú. Cal dir que, a banda, passava informació directament als alts comandaments feixistes a Itàlia.

 

- Hi va haver més d’un espia infiltrat com a periodista, oi?

- Kim Philby, per exemple, treballava pels serveis secrets russos i, com a periodista de The Times al bàndol franquista, on es va fer passar per feixista, va haver d’entrar a Barcelona amb les forces d’ocupació. Ell explicaria anys després que va ser una de les experiències més doloroses de la seva vida. Franco arribaria a condecorar-lo, perquè el van ferir, i després se sabria que Philby havia arribat a tenir l’encàrrec de matar el general.

 

- Quines lliçons pot extreure avui un estudiant de periodisme d’aquelles cròniques?

- Tot reconeixent l’esforç d’aquells periodistes, la primera lliçó és la de no acceptar tot el que et diuen els serveis oficials, sinó cercar fonts d’informació alternatives. Si no pots tenir més fonts, com a mínim rebaixa el to d’allò que diguis, a més d’atribuir-ho a qui ho transmet. No ho aportis mai com a cosa pròpia!

Comentarios
Multimedia Diari