Laporta: Segona etapa al capdavant del Barça marcada per una crisi sense precedents

Ja és molt que Jan Laporta s’hagi convertit en el primer que retorna a la presidència del Barça a l’època moderna de l’entitat. La immensa majoria dels precedents quedaven amortitzats un cop passaven per la llotja d’una entitat única, especial, pal de paller de les emocions col·lectives de la catalanitat. Anys enrere quedava clar que ell només podia fer-ho en cas d’hecatombe, d’una autèntica commoció. I s’ha produït després de dues presidències i una dècada que ha anat en sentit invers a la consagració del model d’èxit.

La inèrcia dels triomfs esportius tapava, amb Messi com Atlas mitològic que aguantava l’entitat sobre les espatlles, un seguit d’errònies decisions protagonitzades per dos antecessors que han comptat amb la complicitat d’uns mitjans de comunicació ben destres en tapar-los les vergonyes. I al final, diumenge passat, les urnes han viscut un curiós, sorprenent exercici d’empenediment col·lectiu, sobretot en la revisió dels fets patits durant la presidència d’en Bartomeu. El paorós resultat és la pitjor crisi econòmica i també institucional del ‘més que un club’ des de 1908, que es diu aviat, amb un deute acumulat de 1.173 milions d’euros dels que, més o menys la meitat, s’han d’afrontar abans que acabi el proper mes de juny.

El suport dels socis a les candidatures ‘cruyffistes’ ha estat d’un formidable 90% mentre la continuïtat que encarnava Toni Freixa només fregava, i amb prou feines, un escàs 10% del total. Això implica que el ‘neonuñisme’ queda hivernat, en estat comatós per una llarga temporada, fins que els seus suports puguin trobar la figura que, a llarg termini, aspiri a confrontar Laporta quan l’escollit comenci a notar els estralls i desgast d’un mandat que no serà gens fàcil. És més, Laporta haurà de fer mans i mànigues per sortir guanyador d’un repte majúscul, d’una situació de pràctica fallida que presenta fronts oberts allà on miris.

Per començar, i no és menor, la continuïtat d’un actiu tan formidable com Leo Messi. Amb la retallada d’ingressos i massa salarial destinada a la plantilla del primer equip, hauràs de convèncer al millor jugador de la història de que accepti una grossa retallada o un ajornament del seu salari. Simplement, ni li pots pagar, ni pots assegurar-li que gaudirà d’un projecte esportiu engrescador. En tot cas i màxim, podràs seduir-lo de que ha de liderar un relleu generacional basat en La Masia, no ja per convicció, sinó per pura limitació econòmica. No deixa de semblar-nos irònic que hagis de tornar al model desestimat durant la darrera dècada perquè no et pots pagar altra cosa, perquè t’has quedat sense alternativa.

Els bancs piquen a la porta, l’Espai Barça està encara pendent d’execució essent una font bàsica d’ingressos i t’has quedat, a la pràctica, sense oposició. Ara resultarà, i temps tindrem per a comprovar-ho, que serà la premsa qui et portarà la contrària i et fiscalitzarà sense pietat quan no puguis garantir els fitxatges de grans estrelles perquè, simplement, no te’ls pot permetre.

Viurem una època apassionant en un club singular en tot i també en aquesta nova etapa, presidida per les angúnies de diners i la pressa per tornar a ingressar quan el món viu una pandèmia i la bombolla del futbol europeu és a punt de petar. Les plataformes no poden mantenir els estratosfèrics contractes per drets televisius dels darrers anys i tothom s’haurà d’estrènyer el cinturó. I el Barça encara està en pitjor situació que la competència, tot i mantenir alguns signes d’autoestima prou exclusius. Veure votar la massa social i, de pas, que participin els mateixos futbolistes en la contesa no ho poden dir el 95% dels clubs del seu potencial, en mans de grans corporacions, milionaris o estats que esmercen una ingent quantitat de recursos.

Comença una nova era sense cent dies de gràcia perquè no se’ls pot permetre. Comença l’aposta, qüestió de pura fe col·lectiva, per un líder carismàtic a qui la massa social considera providencial, l’únic capaç de sortir-se’n d’un atzucac de dimensions catedralícies. Una època sense precedents.

Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.