L’última missa del pare Hilari Raguer. El monjo savi que estimava la història

Devia ser a primers d’estiu quan el pare Hilari Raguer ja no sortia a les retransmissions de la missa conventual de Montserrat. Cada diumenge de confinament, TV3 connectava a les 11 amb l’abadia, i la Xarxa Audiovisual Local ho va continuar fent, traslladant l’Eucaristia a les llars dels creients impedits d’anar a l’església. El març passat, li vaig enviar un correu per comentar-li que l’havia vist.

«Benvolgut pare Hilari, aquest matí l’he vist concelebrar la missa de Montserrat. La càmera de la tele ha estat generosa i l’ha entrat en pla mentre consagrava. Emotiu. Desitjo que estigui bo, i ja imagino que porta bé el confinament, perquè la clausura el transcendeix. Els benedictins ja hi eren abans de gairebé tot. Espero que estigui en plena forma la seva creació històrica. Tant de bo la Pasqua faci les seves funcions terapèutiques contra la pesta, i puguem refer el desig de pujar a veure’l i gaudir d’una estona de la seva conversa. Salutacions cordials i a reveure».

Em va respondre amb un text preciós i una interessant reflexió sobre la missa telemàtica en una basílica buida.

El 1951 va ser empresonat arran de la vaga de tramvies de Barcelona

«Benvolgut amic, el seu missatge és una grata sorpresa, que agraeixo. Montserrat és ara un desert, tot tancat: Escolania, hotel, restaurant, bar, pageses, cremallera, aeri... Celebrem la missa amb l’església buida, però jo faig present en els bancs buits els milers de persones que sabem que ens segueixen i que es refien de la nostra pregària davant la Moreneta. Que ella el beneeixi i per molts anys pugui continuar la seva meritòria tasca de periodista, d’investigador i d’historiador, i també pugui ben aviat pujar a fer-me una visita i tinguem una bona xerrada. Ben cordialment».

L’elogi que em feia em commovia, però encara em va posar més els pèls de punta la carta que m’havia enviat un any abans, felicitant-me per la sèrie Memòria de la resistència antifranquista, que vaig publicar durant sis mesos al diari Ara. Amb l’enorme generositat dels grans mestres, esmentava alguns dels meus llibres i articles i me’ls comentava.

També m’aconsellava sobre la perspectiva de biaix històric amb què ens mirem l’abat Escarré, però tanmateix amb un pòsit que reproduir ara té més sentit que mai: «Entrat a Montserrat, em va decaure políticament, però el vaig descobrir espiritualment i voldria viure fins a la mort seguint els seus consells espirituals, que tinc ben presents».

És referència  inexcusable sobre el drama dels catòlics demòcrates perseguits pels extrems oposats d’anarquistes i franquistes

El pare Raguer és, ja en l’etern present dels clàssics, un dels més grans savis de Catalunya, graduat en Ciències Polítiques i Sociologia per la Sorbona de París, doctorat en Dret a la UB i en Teologia a l’Ateneu Pontifici Sant Anselm, la universitat vaticana dels benedictins. La seva obra és tan ingent com acurada, i referència acadèmica inexcusable sobre la Unió Democràtica de Catalunya, Manuel Carrasco i Formiguera i el concomitant drama dels catòlics demòcrates perseguits pels extrems oposats d’anarquistes i franquistes, que ell va comprovar en primera persona: el 1951 va ser detingut, jutjat i empresonat a Montjuïc, acusat injustament de ser un dels promotors de la vaga de tramvies de Barcelona. També va dedicar la seva recerca al gran paper de l’Església en la construcció del catalanisme, i finalment, la seva argumentació positiva sobre l’independentisme.

La seva impressionant aportació historiogràfica ha tapat, tanmateix, la seva contribució teològica de primer ordre. Destaco el seu treball sobre l’Apocalipsi, el Concili II del Vaticà i els diversos assaigs sobre la vida monacal i la litúrgia de les hores. Seixanta anys de monjo també hi fan molt...

El proppassat 7 d’agost li vaig enviar l’últim correu. Me’l va respondre tot i que era com si anunciés el mal pronòstic: «Estic malament. No puc rebre visites». Ernest Raguer i Suñer, el pare Hilari (OSB), ha mort a 92 anys el dia 1 d’octubre, última data històrica del tema que havia estudiat l’historiador. Amb la humilitat i el polsim d’humor que atresoren els grans intel·lectuals, va dir que segurament el que ve després de la mort no tindria massa a veure amb el que ell havia escrit, per la qual cosa sentia una gran curiositat.

* Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.