Noticias CRÒNICA

Notre-Dame torna a enfilar el cel

Renaixement. Les tasques de reparació de la catedral conviuen amb el turisme del desastre i la ja consuetudinària por al terrorisme de París

Antoni Batista

Whatsapp
FOTO: Antoni Batista

FOTO: Antoni Batista

L’agulla de Notre-Dame va cremar el 15 d’abril. Però dues agulles tornen a enfilar el cel: dues grues que són la metafísica de la mecànica i que restabliran l’ordre universal de l’arquitectura teològica de la pedra angular.

Un operari d’un d’aquells enginys m’explica què estan fent. Va tot blanc, amb una granota de feina que podria ser un hàbit i un casc que podria ser una mitra, però no. No és catòlic, és hindú, i no és francès, és indi, portava la pell torrada abans que li cremés el sol de 35 graus del dimecres 26 de juny.

No és ni una cosa ni l’altra, però és totes dues coses: afirma que treballa motivat com si fos catòlic i com si fos francès, perquè Notre-Dame també és seva. Obre la mà sobre el cor.

La catedral de Notre-Dame va patir un greu incendi el 15 d’abril. FOTO: Antoni Batista

Estan étançonnent, paraula que no coneixia i em cal que m’assenyali els resultats amb el dit i un ajut gestual. Entesos: estan estintolant, paraula que tampoc coneixia fins que en Quim Nadal va ser conseller d’Obres Públiques i es va trobar amb l’ensorrament del túnel d’obres del metro del Carmel.

Apuntalar deu ser semànticament complex en totes les llengües romàniques. Hi ha bastides aquí i allà, les rosasses i els contraforts de la vora del riu, més castigats pel foc, ja porten cotilla.

Tràfic de camions que porten més cotilles. Els hi obren grans tanques metàl·liques. La catedral protegida per tanques amb filferros de punxes al capdamunt, acompanyant policies i les patrulles de soldats amb arma llarga i el dit al gallet. Al desastre del foc, certament infernal, s’afegeix la ja consuetudinària por de París al terrorisme. Els quatre soldats obren el petit rengle que fan per no torbar un grupet de fidels que, agenollats, passen el rosari: «Je vous salue Marie, pleine de grâce; le Seigneur est avec vous...». 

Al costat, un músic de carrer tocant prou bé –molts músics de carrer podrien ser d’auditori– una harmonització per a guitarra de la tonada pentatònica de la Novena Simfonia de Beethoven que és l’himne d’Europa... Però que també fa a Notre-Dame, perquè Schiller el va concebre amb una tonalitat religiosa que la bellíssima traducció catalana de Joan Maragall va saber transmetre: «Abraceu-vos, homes, ara!/ Un gran bes inflama els cels:/ germans, sobre els bells estels/ hi ha l’Amor immens d’un Pare./ Humilia’t, o món!, ara./ Criador de terra i cels!/ dins la llum de mil estels,/ dins la llum cerquem-te encara!».

Mentrestant, el turisme del desastre fa el malastruc periodisme de successos per penjar a les xarxes. Passa el bateau-mouche amb tot el passatge enfocant els mòbils cap amunt, contrapicats que retrataran el socarrim però segurament no clissaran que Notre-Dame torna a enfilar el cel. 

Enfilo el pont Saint Michel, la parada de llibres vells té els mateixos llibres vells que l’última vegada, però són encara més vells. Els toco i els miro i penso qui devia ser el que els va comprar nous, a quina prestatgeria serien col·locats amb aquell amor tan especial dels bibliòfils. Hi ha molts volums de la sublim Bibliothèque de la Pléiade, que he anat comprant a poc a poc, preciosos llibres en paper bíblia, edicions curoses...

Busco el poema de Paul Éluard a Notre-Dame, místiques paraules d’un comunista líric: «Et l’espace jaillit/ d’un million de doigts joints pour la prière!» (I l’espai resplendeix/ per un milió de dits junts per a la pregària). Un altre comunista, Rafael Alberti, va fer uns versos a la marededeu de Silos, que els monjos van convertir en oració!

Música sempre

Alguna cosa mistèrica especial envolta la humanització de Déu, també els músics han recreat amb unció el moment de l’encarnació, «Et incarnatus est de Spiritu Sancto ex Maria Virgine». Si busquen «et incarnatus» a Mr. Google, el que trobaran és música. Ja m’hi està bé, potser és la millor manera d’explicar la transcendència.

Em dirigeixo a la primera fe mariana de París quan era Lutetia, la ciutat de la llum, que Clodoveu, rei dels francs, va fer capital a la caiguda de l’imperi romà. S’atribueix a la nissaga de Clodoveu, els merovingis, la importació del culte oriental a la Mare de Déu a les terres franceses. A l’església de Saint-Germain-des-Prés, erigida pel seu fill, la tradició s’alia amb la modernitat d’un altar a un sant que ha sortit molt per la tele, Joan Pau II, i de la comunitat de Taizé, que hi resa cada últim dijous del mes.

Oracions en clau interconfessional, a redós d’una imatge de la Mare de Déu. L’abadia de Saint-Germain atresora el romànic més antic de París i creix en el gòtic. Abans que a Notre-Dame, Notre-Dame ja era a Saint-Germain-des-Prés. Als seus encontorns, va créixer el Barri Llatí i un món d’intel·lectuals i artistes que escrivien i pintaven al cafè més parisenc de París, Les Deux Magots, davant per davant de l’església. M’hi prenc un Kir Royal, còctel de Champagne i cassís. Kir és l’arrel de Kirie.

Temas

Comentarios

Lea También