Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Noticias ANÀLISI

PSOE: Pedro Sánchez Obrero Español

Humilitat. El líder socialista haurà de parlar amb els vencedors a Catalunya i Euskadi, ERC i el PNB

Antoni Batista

Whatsapp
Pedro Sánchez i la seva dona, María Begoña Gómez, al carrer Ferraz de Madrid durant la nit electoral. FOTO: Juanjo  Martín/EFE

Pedro Sánchez i la seva dona, María Begoña Gómez, al carrer Ferraz de Madrid durant la nit electoral. FOTO: Juanjo Martín/EFE

Pedro Sánchez ha restituït al PSOE un protagonisme a l’escena política que feia anys que no tenia. Avui, una mica o potser una mica més, PSOE significa Pedro Sánchez Obrero Español, en permissiva i lúdica sinècdoque de joc de paraules.

Sánchez ha arribat a ser el gran usufructuari del llegat dels 140 anys de les sigles deganes, emparat en una biografia sòlida que no trigarà de fer-se llegenda, segurament a mans d’amanuenses dels que, com es diu ara, «li van fer» uns Idus de Març –per fortuna incruents– al Comitè Federal del 28 de setembre de 2016.

Aquells conspiradors d’aleshores, avui maldaran per acostar-s’hi, en la clàssica equació dels conversos a la fe espúria del poder. Els que van fer fora Sánchez de la secretaria general estaven liderats pels presidents autonòmics més aviat menys federalistes i d’infausta memòria cada cop que obren la boca per articular «Catalunya» en format de renec: Emiliano García-Page (Castella-La Mancha), Guillermo Fernández Vara (Extremadura), Javier Fernández (Astúries) i l’abraonat paladí de Sixena, Javier Lambán (Aragó). Amb Susana Díaz (Andalusia) com a comandanta de les maniobres i un afegit potser de tenir-li ganes d’una manera personal, perquè li havien emparaulat que el càrrec era per a ella avaladors tan ben capitalitzats com Felipe González, Alfredo Pérez Rubalcaba i José Luis Rodríguez Zapatero.

Ara té una majoria no absoluta però còmoda per governar en el màxim exercici de l’art de la política que és la geometria variable

El currículum de Pedro Sánchez és potent. Fa estrany, o no, que els seus detractors tinguin cua de palla amb la promiscuïtat de penjar-se medalles sense mèrits, però la devaluació de la política els ha situat als llindars de la deixalleria moral: tot s’hi val. També per haver plantat cara a aquesta mala praxis, Sánchez ha arribat on és, arrodonint la campanya d’un The quiet man en el qual ell feia de John Wayne amb l’alçada del jugador de bàsquet del mític Estudiantes i la fama de ‘Pedro el guapo’ que li havia endinyat el club de fans hostil des d’abans de la seva murrieria de prodigar-se en programes televisius de política espectacle, per aconseguir el requisit indispensable per sortir ben parat a les enquestes: ser conegut.

Sánchez va créixer al barri madrileny de Tetuán, ni pobre ni ric, ni cèntric ni extraradi, en una família de classe mitjana i culta. El pare i la mare són llicenciats universitaris: Econòmiques i Dret, respectivament.

El seu germà, conegut pel nom artístic de David Azagra, és un director d’orquestra que s’ha fet un bon cartell davant l’exigent auditori rus, des que es va graduar amb excel·lència al Conservatori Rimski-Kórsakov de Sant Petersburg, un dels més prestigiosos del món, i es va rodar al Teatre Mariinski. Per aquest costat i el del seu pare, que va ser gerent de l’Instituto de las Artes Escénicas y Musicales (Inaem), l’amara el gust per les arts i un respecte pels artistes sense el qual no s’hauria resolt el contenciós dels creadors als quals uns barems injustos de jubilació restringien els drets d’autor. Va ser l’ultima decisió de l’últim Consell de Ministres de dos dies abans de les eleccions que va guanyar. Les muses provectes van aplaudir amb bravos.

Pedro Sánchez és doctor en Ciències Econòmiques, va ser un bon professor associat uns quants anys a la Universidad Camilo José Cela, terminal de la Complutense, i parla amb fluïdesa anglès i francès. Poder anar pel món ben equipat intel·lectualment i sense la crossa d’un intèrpret li va obrir portes d’una política espanyola provincianament massa monolingüe, com assessor del Parlament Europeu i en la reconstrucció de Bòsnia. Es consolida a la presidència no només amb els vots preceptius sinó també amb una meritocràcia que no ho és, de preceptiva, però que hauria de ser-ho. I, ell no, no sent convers de res: tota la vida al PSOE, since 1993, quan tenia 21 anys.

La va arrodonir, la meritocràcia, fent-se a ell mateix en la lluita per recuperar la secretaria general que li van afanar, en definitiva perquè va voler ser fidel als seus missatges de no facilitar la investidura de Mariano Rajoy: «No iré ni contra mi partido ni contra mi compromiso electoral», va dir amb la veu trencada quan com a seqüela va plegar al Congrés, l’octubre de 2016. Tot seguit, es va posar al volant del seu Peugeot 407 i va començar la road-movie per tot Espanya per tal de recuperar democràticament la secretaria general que li havien usurpat ben poc democràticament. El missatge era la socialdemocràcia de sempre pel que fa a drets laborals, impostos i serveis, sumada a les actualitzacions de software referides a ecologia i medi ambient, canvi climàtic, igualtat de gèneres, flexibilització davant la immigració i memòria històrica. Començant per treure Franco del culte públic i deixar-lo a la privacitat de la seva família, i acabant pel reconeixement de les persones que van patir conseqüència de la lluita contra la dictadura.

El 21 de maig de 2017, la road-movie arribava al final, s’havia fet soci de totes les franquícies socialistes d’Espanya, havia escurçat les distàncies entre dirigents i militants. Guanyava les primàries per sobre del 50% dels electors i després guanyava per primera vegada a la història de la democràcia recuperada una moció de censura: tancava el cicle d’aquell compromís que va entonar plorós no només no fent president Rajoy, sinó fent-lo fora de la presidència que li havien concedit els companys que després va derrotar a les primàries. Va guanyar les eleccions de la setmana passada complint un altre compromís del dia de l’acte sacramental, que era recuperar vots d’esquerra que havien fet cap a Podemos.

Ara té una majoria no absoluta però còmoda, per governar en el màxim exercici de l’art de la política, que és la geometria variable. La geometria variable propicia la centralitat que massa sovint es troba a faltar en governances només de cara a la parròquia pròpia, quan no tautològicament contra la contrària. El govern que en surti podrà establir acords puntuals a tots els costats de l’hemicicle, que d’altra banda poden convenir fins i tot al gran derrotat, el PP que s’ha llençat compulsivament a buscar el centre perdut i a reafirmar-se en el lideratge de l’oposició que li vol disputar Cs. 

Des d’aquesta comoditat institucional podrà parlar amb els vencedors a Euskadi i Catalunya, ERC i PNB, amb la humilitat de tenir ben clar que allà on el sobiranisme és tan potent, no ha guanyat ell, tot i que Meritxell Batet, amb una magnífica i educada campanya, ha fet un gran resultat que retorna el PSC a la disputa per l’hegemonia. I amb tot plegat, mirar de, si no resoldre la qüestió territorial, sí almenys dialogar, recuperar la tranquil·litat amb una solució de compromís o consens que li emblanquini la coresponsabilitat del 155. I que esmeni la situació dels que ell anomena «polítics presos» i l’electorat que se l’hi ha imposat a Catalunya i Euskadi, «presos polítics».

Temas

Comentarios

Lea También