Regals sense embolcall. El meu obsequi, amagat a la catedral ortodoxa d’Istanbul

La història ens ensenya quan precària és la convivència entre diferents. La ciutat dels tres noms és un lloc excel·lent per experimentar el valor de la diferència però també per agafar consciència de quan difícil és respectar-la

12 septiembre 2019 07:20 | Actualizado a 12 septiembre 2019 11:15
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Als regals inesperats els sobra l’embolcall. No els calen papers de colors lluents per fer-los vistosos i atractius, ni que vinguin acompanyats de postals signades amb frases ensucrades de Paulo Coelho perquè facin estremir d’emoció. Visitar molts anys després la mateixa ciutat amb la mateixa persona i trobar-se inesperadament al mateix lloc, amb la mateixa vista, al davant del mateix monument que hi havia quan les coses tot just començaven i tenir-ne prou amb una mirada per dir-vos «quantes coses hem fet plegats des d’aquell dia». Pujar al Vesuvi sense companyia un dia de febrer de quan no hi havia turistes i experimentar una literal i majúscula soledat envoltat de l’olor de sofre, amb els peus clavats a la boca del volcà mentre els peus noten la tremolor de la terra i els ulls s’amaren de la bellesa del Golf de Nàpols. Regals sense embolcall. Duren per sempre. Cadascú troba els seus a condició que estigui disposat a reconèixer-los, rebre’ls, acceptar-los.

És present sempre en aquests regals la transcendència. El situar el propi jo no com a centre i motor de totes les coses, sinó com una peça més, i no la més important, d’un engranatge més complex del qual un mateix és només una rodeta més. L’important és el puzle i el jo esdevé només una peça. Les coses agafen sentit per l’altre, si parlem d’una mirada que resumeix una història d’amor; per l’espectacle inexplicable de la natura si ens estem dalt d’un volcà. Transcendir, estar en condicions de sortir del jo i abandonar-se, com si encara estiguessis abraçat i protegit per la mare que entona cançons de bressol. Aquesta és la porta per la qual entren els regals inesperats que no van embolicats de cap manera.

He tingut la fortuna de rebre un present d’aquests només fa uns dies. A la catedral patriarcal de Sant Jordi, a Istanbul, enmig de les vespres oficiades en grec pels monjos de l’Església Ortodoxa de Constantinoble. Acompanyat d’un protestant escocès, escoltàvem tots dos com a únics assistents la pregària, de la qual no enteníem un borrall. De cop, els vitralls i les parets van començar a filtrar la veu d’un muetzí (mu’addin) que, ajudat per la força dels altaveus que poblen els minarets de les mesquites, feia la crida a l’oració als seguidors de l’islam. No molestava, ans el contrari. La veu arribava neta, però prou esmorteïda perquè la cerimònia ortodoxa no quedés alterada. S’havia afegit un segon instrument, però les notes eren les mateixes. Un recordatori de la necessitat d’aturar-se, donar les gràcies i sortir d’un mateix. En aquest cas per posar-se en mans de Déu.

Quant senzill és passar de sentir-se acompanyat per l’altre a veure’l com una amenaça de la qual cal desprendre’s 

Hi havia en aquell moment tres religions presents en un mateix lloc. Els amfitrions ortodoxos, l’islam, que es feia sentir des de l’exterior i el meu acompanyant, lleial als postulats dels protestants. Podríem contar-ne quatre, en la mesura que l’agnosticisme que professo pugui ser considerat també un posicionament de tarannà religiós. Heus aquí un regal sense embolcall. El regal de poder participar de la diferència substancial en la creença, acompanyat de la necessitat, també substancial, d’aturar-se i donar les gràcies. Les categories deixen de funcionar. Només persones conscients que és només a través de la seva petitesa que es fan gegants i participen del gran miracle de la humanitat.

Istanbul és un lloc excel·lent per experimentar el valor de la diferència però també per agafar consciència de quant difícil és respectar-la. La història de la ciutat dels tres noms -Bizanci, Constantinoble, Istanbul- és la lluita per imposar-se als altres i silenciar-los amb la bandera de la religió sempre al capdavant. Fins i tot el laïcisme del primer president de la república turca, Mustafà Kemal, conegut com a Atatürk (pare dels turcs), obeïa a aquesta lògica d’homogeneïtzació, en el seu cas obsedit com estava per l’europeïtzació dels turcs que el portà, fins i tot, a condemnar al patíbul a un bon grapat d’homes que es van negar a abandonar el barret tradicional turc (fes) quan el seu govern va prohibir-lo per imposar el barret occidental a la manera parisenca o londinenca.

La història ens ensenya quant precària és la convivència entre diferents. Quant fàcil és que les guspires de la malfiança provoquin els incendis més grossos i les majors calamitats. Quant senzill és passar de sentir-se acompanyat per l’altre a experimentar-lo com una amenaça de la qual cal desprendre’s o eliminar. I amb tot, hi ha regals sense embolcall que permeten gaudir de la convicció que les creences, per fortes que siguin, poden ser també convivencials. El meu estava amagat a la catedral ortodoxa d’Istanbul.

Periodista. Josep Martí és ‘calero’, és a dir, de l’Ametlla de Mar. És empresari i periodista. Actualment a Londres analitza el Brexit. Aviat publicarà ‘Fuck you, Europe!’

Comentarios
Multimedia Diari