Retòrica i oratòria d’una investidura

Pedro Sánchez és un bon retòric. Va ser especialment hàbil en el respecte als adversaris minoritaris susceptibles de votar-lo

26 julio 2019 12:20 | Actualizado a 30 julio 2019 12:48
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Els plens d’investidura són episodis culminants del parlamentarisme. El candidat al poder electe més alt d’un país sotmet el seu programa i la seva política a la consideració dels representants del poble.

La major càrrega de responsabilitat la tenia, és clar, el candidat a la presidència del Govern espanyol, Pedro Sánchez. Havia de consolidar, per primera vegada a la història de la democràcia restaurada, un gabinet de coalició, d’esquerres, i el precedent anterior era el gens reeixit Front Popular de la República.

De manera que va esmerçar esforços dialèctics a demostrar que trenaria els vímets d’un mal menor, palesant fins i tot amb excés de zel que ell obria les portes a governs menys onerosos per més centristes, però que l’eix de conservadors, dretes i ultradretes, les hi tancava.

Expressar tanta complexitat amb paraules no era fàcil, però se’n va sortir. Sánchez té un discurs dialècticament moderat en fons i forma, com el té Rajoy, el que fa de tots dos el paradigma del centre que oscil·la a dreta o esquerra, però que en cap cas inquieta i en tots els cassos dona tranquil·litat als mercats de valors i benestar social.

Va ser especialment hàbil en el respecte als adversaris minoritaris susceptibles de votar-lo, i va concentrar la llenya no pas en tota la dreta, sinó en Ciutadans, aprofitant que el discurs agressiu de Rivera li va posar estultament en safata. Endossant-li el discurs de Vox, amb el greuge afegit d’ignorar-los a ells com a mesura profilàctica democràtica. I dividint-los, podent permetre’s enfortir la dreta constitucionalista de tota la vida, el PP, en les seves hores més baixes de vots i prestigis tocats per una moció de censura emparada en la corrupció.

Pedro Sánchez és un bon retòric, construeix be les frases i no exagera accents patètics de l’oratòria, que a vegades emmascaren discursos que serien més bons sense la sobreactuació: el problema que té Jaume Asens, un excel·lent advocat, honest amb els seus principis, que a vegades es deixa arrossegar pel melodrama. No emocionar-se si és vol provocar emoció, va prescriure Umberto Eco, mestre de totes les semiòtiques.

El  millor parlamentari, Iglesias

Sí, hi ha un consens avalat pel reconeixement dels seus adversaris –cito Luis María Anson– que el millor parlamentari de les Corts és Pablo Iglesias. És un polític nat, té cultura, una memòria de moltes megas de RAM i una facilitat enorme per produir discurs ex novo sense necessitat de llegir: pàgines i pàgines a les neurones que fan enrogir els que necessiten un paper al davant per dir «senyores i senyors diputats».

Però quan va exhumar els secrets de les converses amb el PSOE, començava a engegar-ho tot a dida: el seu taló d’Aquil·les no és la forma, és un fons que el supera tant com per regalar a la dreta el sentit d’Estat.

Casado, conscient que el share que li ha robat Rivera és a un tres i no res de ser-li rescabalat, va fer el discurs més centrat des que és el president del PP. Sense grans escarafalls, semblava que l’objectiu era passar desapercebut i esperar el seu moment, que no era aquest debat: serà quan el PSOE comenci a desgastar-se, C’s segueixi el camí del pedregar ja explorat per UPyD i es pugui permetre expulsar Vox de la geometria variable, com fan algunes democràcies occidentals en les que s’emmirallen.

El pitjor, Rivera

El pitjor sense pal·liatius va ser Albert Rivera. Va centrar el discurs en fórmules de màrqueting retòric que li havien funcionat a Catalunya, perquè a Catalunya tenia mitja Espanya al darrera, però transliterant i trasplantant el discurs, convertint l’independentisme en Sánchez i pim-pam-pum, l’enginy s’espatlla. El «plan» i la «banda», la crispació i la negativitat no funcionen com a programa de govern d’un gran país de la UE. En la mateixa direcció, les delicades expressions gestuals d’una Arrimadas que ha dilapidat el patrimoni de guanyar les autonòmiques fins que se la cruspeixi el malnom de «montapollos». Els més assenyats de la marca que queden, feien cara de voler sortir per cames o de propiciar que marxi Rivera: tenen la jurídica jurisprudència de Francesc de Carreras, un dels ideòlegs d’un partit que s’està quedant sense idees.

Aitor Esteban se li va riure als nassos, amb allò de la «banda de mariachis», i la portaveu socialista, Adriana Lastra, li va fer la terrible pregunta retòrica –retòrica!– de si tenia ànima. «¿Señor Rivera, dónde està su alma?». Bons discursos de tos dos. Esteban posa el rumb PNB, un discurs de factoria pròpia d’il·lustríssims predecessors en la dinàmica del pactisme, que també havia compartit aquella Convergència devorada pels seus hereus de tragèdia grega. Lastra tindrà recorregut parlamentari, sap manegar-se amb el puny d’acer en guant de seda, i va acabar citant Ángel González, un poeta enorme que demostrava que hi ha tota una literatura castellana apta per al faristol de les Corts més enllà de Machado. El va dir de memòria.

Rufián, la sorpresa

La sorpresa del debat va ser Gabriel Rufián. Va anunciar que escoltaríem alguna cosa diferent en fer-se autocrítica. Rufián era poca cosa més que una concatenació de piulades de twitter, sovint àcides i gairebé sempre demagògiques, pensades per sumar likes i augmentar els seguidors al compte d’explotació de la polèmica.

El Rufián anterior tenia també un paper assignat per la dramatúrgia efectiva del maniqueisme: ell feia de dolent, i Joan Tardà era, és el bo, que s’entén amb tothom fins i tot en la més radical discrepància: la prevenció de fonts m’absol de no dir quina altíssima dirigent del PP li feia sonar el mòbil un dia que dinàvem plegats, i en quin to afable hi parlava.

El Rufián de la investidura, el Rufián «nou», en encertada expressió de Joan Tàpia a El Periódico, va lligar un bon discurs i va demostrar que té molts més caràcters que els que entren en un tuit. No em pensava comprar el seu llibre perquè m’ensumava allò que en diuen «un fil», però ara estic decidit a llegir-lo. Això sí, la manera que té de frasejar, d’articular, és ben curiosa. El novel·lista Isaac Rosa ho va piular ben gràficament: Rufian parla com si posés un punt darrera de cada paraula, i un dels que li van comentar va atribuir-ho a un «corazón de rapero». Potser sí.

Comentarios
Multimedia Diari