TARRAGONINS A LA VIA Un clam perquè sigui l'última vegada

Un parell i escaig de milers de tarragonins van viatjar ahir a Barcelona amb algun dels 40 autocars que l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va habilitar per participar en la Via Lliure. En el global de la demarcació la xifra pujava fins als aproximadament 18.000, amb quasi 350 busos. Organització, civisme, emoció, convenciment i tossuderia són alguns dels adjectius que permeten descriure com van viure la Diada els ‘expedicionaris’ a la capital catalana. El principal desig, que sigui l’última vegada que s’ha d’anar a una manifestació un 11 de setembre per reclamar la independència.

Des de Tarragona

A quarts de dues del migdia la rambla President Companys ja bullia. Samarretes blanques dissenyades especialment per a l’ocasió per l’ANC predominaven al carrer. En una petita paradeta, els voluntaris de l’entitat ajudaven els participants a distribuir-se correctament en els autobusos. Amb ordre i una mica de paciència tothom va anar pujant i seient a la plaça que tenia assignada. Passats deu minuts de les dues del migdia tots van anar arrencant. Progressivament i en fila. Un darrere l’altre. I així fins a Barcelona, creant una estampa força particular a l’autopista. Això sí, amb un petit parèntesi: A Torredembarra, sortida i tornada a entrar per no pagar el tram de peatge entre Tarragona i la ciutat del Baix Gaià.

També a l’autocar, ambient distès. Alegre però sense eufòries, com si això d’anar a Barcelona l’11 de setembre a manifestar-se s’hagués convertit en una tradició. O en una obligació ineludible. Altres, ja quasi que ho tenen com un ritual. D’entrada, no hi ha l’emoció d’anteriors ocasions. Els ulls brillants per acudir a una cita que cada any es qualifica d’històrica en el primer moment no apareixen. S’ha assumit com un fet normal. Tothom té interioritzada la importància de ser-hi, sent conscient que només és una petita part d’un engranatge col·lectiu que permetrà assolir un dels principals objectius de la jornada: Enviar una fotografia al món del que reclama una part important de la societat catalana.

Al bus 31, la Carme (voluntària de l’ANC) és qui posa ordre. Informa del lloc exacte on estan situats el tram on s’han d’ubicar, el 94 i el 95, i explica qüestions organitzatives com l’hora de tornada. Només començar el trajecte, moment per a la decoració. Una de les participants, amb l’ajuda de companys, col·loca una estelada a la finestra del darrere. Que quedi clar de què va la cosa.

A l’arribada a la Ciutat Comtal, lectura d’una carta motivadora redactada per l’entitat organitzadora i repartiment dels punters que han de servir per ajudar a crear la imatge esperada. En el cas dels tarragonins, de color marró, corresponent a l’epígraf de ‘justícia social’.

Caminada

El conductor s’acosta tant com pot al tram, però la saturació als carrers és considerable i el dispositiu dels Mossos obliga a dir prou. S’atura al carrer València cantonada amb Independència. Premonitori. La darrera consigna és que tothom ha de tornar a ser en aquell punt a les 20 h. Són les quatre de la tarda i falta poc més d’una hora per al moment culminant: Les 17.14.

L’aglomeració de gent a aquella hora a la Meridiana és alta. Costa caminar. Gent fent fotos panoràmiques des de dalt dels contenidors, música sonant pels altaveus, instruccions de l’organització, voluntaris repartint punters de colors i manifestants. Molts manifestants. Estirar el coll per guaitar per sobre els caps és veure una marea infinita. L’emoció dels assistents comença a créixer veient que s’omplirà la Meridiana. Arribar fins al tram assignat costa quasi mitja hora, i això que la distància és força curta.

L’hora

Els tarragonins estan força junts. Els trams assignats al Camp són consecutius (les Terres de l’Ebre queden quasi a l’altra punta) però s’hi acaba barrejant molta gent de Barcelona i rodalies que no estaven inscrits i que han decidit participar-hi a última hora.

La majoria dels assistents són repetidors. Costa, i molt, trobar algú que sigui el primer cop que participa en una concentració de l’ANC. «Som fixos de cada any. Vindrem fins que s’aconsegueixi la independència. Tantes vegades com calgui», explicava la família Amill Vilaró, de Valls. Són tretze i s’ho prenen com una festa. Són, també, un exemple de tossuderia. I de l’optimisme que regna en l’ambient: «Aquesta és la definitiva», exclamen convençuts. Entre els de l’Alt Camp, l’alcalde de Valls, Albert Batet, que també és candidat de Junts pel Sí a la demarcació. Exhibeix estelada i compromís amb la causa: «He vingut a totes des del 2010». En el seu cas, com en la majoria, les ganes es mantenen intactes: «Tinc la mateixa emoció que els altres anys. Que siguem capaços de mobilitzar cada any tanta gent és molt gran i referma que som una nació», apuntava.

Des de Valls fins i tot van portar la Mulassa, que ballava en el cordó habilitat durant el recorregut perquè, posteriorment passés el GigaPunter, que va recórrer la Meridiana de punta a punta.

Durant tres quarts d’hora un grup d’atletes i voluntaris van portar a les espatlles una rèplica en gegant dels punters que duien els assistents. Castellers, gegants, timbalers, diables, i altres elements de cultura popular que també van participar en l’acte el van saludar al seu pas a la seva manera. Com la gent, que punter individual enlaire va formar una gran onada de colors.

Rumba

Amb el moment culminant superat la megafonia i les pantalles gegants van agafar protagonisme. Durant tota la tarda, a cada zona, hi havia un animador que informava i empenyia tothom a cantar, a la vegada que entrevistava assistents. Connexions amb Catalunya Ràdio servien per saber què es deia en els discursos del Parlament. A les 18.40, una versió de la rumba de Peret Gitana hechicera era el preludi del final, el cant dels Segadors. Poca gent havia marxat tot i que ja es portaven més de dues hores de concentració. Una mostra més de compromís d’una gent que tornava cap a casa reforçada en les seves conviccions.