'Tarradellas oferí a Pau Casals ser president; sabia que diria que no'

Joan Esculies Serrat, Historiador i periodista. Autor de "Pau Casals. La carta secreta de Tarradellas i Prieto"

19 mayo 2017 19:07 | Actualizado a 21 mayo 2017 17:29
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Temas:

Joan Esculies (Manresa, 1976) és doctor en Història, i llicenciat en Periodisme i en Biologia. Va estudiar a l’Hospitalet de l’Infant, on viuen els seus pares. A Pau Casals. La carta secreta de Tarradellas i Prieto (Base) explica com i per què el violoncel·lista podria haver presidit la Generalitat i el govern de la República espanyola a l’exili.

- És poc conegut que Pau Casals hauria pogut ser president de la Generalitat i president del govern de la República espanyola a l’exili, oi?

- Abans del 1954 hi ha persones que utilitzen la figura de Pau Casals per impedir que ho sigui Tarradellas. A mi, però, sempre m’havia sobtat que fos el mateix Tarradellas qui li ho proposés i es posés al capdavant de la campanya pro Pau Casals, quan era molt evident que qui volia ser president era ell.

 

- Vostè defensa que Tarradellas ja sabia que Pau Casals diria que no. Per què?

- Vaig tenir la sort de trobar, en documents de la Fundació Sabino Arana, que l’any 1950, és a dir, quatre anys abans, ja hi havia hagut la possibilitat que Pau Casals fos no el president de la Generalitat, sinó el president del govern de la República espanyola a l’exili. Llavors Casals ja va dir que no. Vaig pensar que estava clar que Tarradellas havia après d’aquesta anterior experiència, del ‘no’ de Casals a ser president de la República, i que sabia que Casals també diria que no a ser president de la Generalitat.

 

- Per què es pensa en Casals com a president de la República espanyola a l’exili?

- És una persona a qui preocupa el futur de tot Espanya. Casals no és un independentista, ni un nacionalista. És un català molt català que té al cap no només Catalunya sinó tota la república espanyola. Pau Casals cau molt bé al president del PSOE, Indalecio Prieto, que està en converses amb els monàrquics per intentar celebrar un plebiscit entre monarquia i república.

 

- I què té a veure Pau Casals amb la monarquia?

- La figura del viol·loncelista vendrellenc no es podria entendre, i potser no hauria arribat on va arribar, si en la seva trajectòria no s’hagués creuat la reina regent, María Cristina. El 1894, li va concedir una beca mensual per instal·lar-se a Madrid. Allà Casals va fer amistat amb el futur Alfons XIII, d’aleshores vuit anys. Casals, tot i ser republicà i no monàrquic, estava disposat a donar suport a qualsevol govern escollit pel poble, també si escollia la monarquia. En això, Casals coincidia amb Indalecio Prieto.

- Quins altres requisits compleix Casals com a presidenciable del govern de la república espanyola a l’exili?

- L’any 1950 Casals trenca el seu silenci musical amb què protestava per la tolerància dels països democràtics amb el franquisme, i celebra a Prada el Festival Bach. Arran del certamen, el seu ressò internacional creix com una marea a les pàgines dels mitjans de comunicació d’arreu. The New York Times publica com músics de molts països van a Prada per retre homenatge a Casals com a virtuós i valent demòcrata. Tothom a Catalunya i Espanya pensa que aquest ressò internacional aniria de perles si Casals fos el president de la república a l’exili.

 

- Però Casals diu que no. Al cap de quatre anys, Tarradellas utilitza l’experiència fallida per tornar-li a proposar un càrrec, el de president de la Generalitat, sabent que tornarà a dir que no... És així?

- Exactament. Tarradellas es guarda aquesta experiència i, quatre anys després, quan es troba davant de la tessitura que es necessita un president de la Generalitat, endega una campanya, amb molta pressió, a favor de Pau Casals. Tarradellas ho força tot perquè Pau Casals s’hagi de decidir en poc temps, s’atabali, se senti pressionat i aclaparat, i digui que no ràpidament.

 

- Què aconsegueix Tarradellas amb aquesta estratègia?

- Poder justificar que ell mateix s’ha posat al capdavant de la campanya pro Casals, que Casals ha rebutjat, i, com que no hi ha més candidats que tinguin el suport que havia concitat Casals, esdevenir ell mateix el candidat.

 

- Dedueixo per com ho explica que a vostè li interessa personalment més la figura de Josep Tarradellas que la de Pau Casals. Per què?

- Jo vaig fer la meva tesi doctoral sobre Tarradellas. És la meva obsessió, és la meva figura predilecta. Crec que és un personatge mal conegut, perquè el que bàsicament han anat fent els historiadors ha estat anar repetint tòpics. Me n’he adonat que hi ha coses de Tarradellas que no estan prou ben estudiades.

 

- A Casals el superava la proposta, li venia gran, li feia por... Què en pensa vostè?

- Jo crec que Pau Casals és un músic excel·lent, però que realment per a un càrrec polític no serveix. És un grandíssim intèrpret, això està clar, i a tothom no se li pot demanar que serveixi per tot. Cada persona serveix per unes coses; i una altra, per unes altres. Ajuda els exiliats, i quan les potències europees eviten no reconèixer Franco entra en una fase de silenci i es nega a tocar. Té una gran autoritat moral, però això no vol dir que pugui ser una figura política. Són coses diferents, simplement.

 

- No se li pot retreure manca de compromís, o manca de coratge, doncs?

- Jo crec que no. A més, si Pau Casals hagués estat president de la Generalitat, o president del govern de la República espanyola a l’exili, qui l’hauria fet anar amunt i avall hauria estat Tarradellas, que és qui entenia de política. Així és com va passar amb el president Irla. Qui manega la política és Tarradellas, això és evident. Els bascos, que són els més pragmàtics en aquell moment, ho tenen clar. Ho diuen: ‘Hem de comptar amb Catalunya, i Catalunya és ERC, i ERC és Tarradellas’. Pensem que quan Tarradellas passa un mes i mig malalt, la política catalana a l’exili s’atura completament. Jo crec que, sol, Casals no se n’hauria sortit.

 

- I què en pensa Tarradellas, dels bascos?

- Tarradellas té molt present que els bascos s’interessen molt pels catalans quan ens necessiten, per després oblidar-nos. La ‘basquitis’ catalana no té una contrapartida; els bascos no tenen ‘catalanitis’. Els bascos són molt pragmàtics.

 

- Hi havia cap altra figura presidenciable que no fos Tarradellas, a banda de Casals?

- Cap altra que suscités tant de consens, ni que tingués la seva aura de puresa.

 

- Casals era conscient que Tarradellas el volia utilitzar?

- Tinc clar que Casals sempre es mira Tarradellas com de reüll. No és recel, però sí precaució. Diguem que Casals el veu venir, a Tarradellas. Casals sap que Tarradellas és un animal polític i ell no, i no acaba de veure clar què pot acabar passant.

 

- Tarradellas és tot al contrari: una persona que sap llegir la personalitat de la gent que té al voltant i jugar molt bé totes les cartes, oi?

- Hi ha una cosa bàsica: Tarradellas és viatjant de comerç, un representant. Entra en una botiga i intenta que li comprin els seus productes. Sap posar-se a la pell de l’altre i sap què ha de dir, fins on pot arribar, i quin és el millor tracte que pot oferir a aquella persona. Això és el que fa també en política: l’experiència de viatjant la traspassa al polític. Ningú més té aquest caràcter. La resta de polítics del moment queden esgarrifats de la capacitat de visió panoràmica de Tarradellas. Pensem que als anys 30 Tarradellas ha fet molts diners, treballant dur. Li ha comprat un Mercedes al seu pare, i una casa a la seva mare. És un organitzador nat.

 

- I és també un líder?

- Totalment. La gent es pensa que un líder és una persona que aconsegueix que els altres la segueixin. No. Un líder és el qui sap posar-se a la pell dels altres, i fer que els altres sentin que ell els pot representar. Que després el segueixin és una derivada d’allò primer, que és saber ser com un dels altres. I això Tarradellas ho sap fer molt bé. També identifica ràpidament qui té fusta de polític i qui no. I sap com tractar les persones.

 

- Sovint de Tarradellas es diu que era un manipulador, que sempre estava maquinant. Què en pensa?

- Es diu que volia protagonisme, i quin polític no vol protagonisme? Quin polític no vol manar? D’altra banda, per a Tarradellas és molt important el que ha passat durant la Guerra Civil. Hi va haver gent que va marxar fora a fer de cònsul, i qui va estar al peu del canó. Tarradellas se’n recorda de quan es feien les reunions clandestines i els que hi anaven posaven la pistola damunt la taula... això no s’oblida. Més enllà de diferències polítiques, Tarradellas té molt present qui hi era i qui escampava. A més a més, en la crítica que es fa a la figura de Tarradellas hi ha una part molt important d’enveges.

 

- Enveges? Per què?

- Enveges de gent que tenia la seva edat i no van progressar com va fer ell. Que a Tarradellas, amb 30 anys, tothom l’anés a veure i li diguessin conseller, molta gent no ho va saber acceptar.

 

- I Casals? Després del seu llibre, diria que la seva figura minva o s’acreix?

- No crec pas que minvi. Casals sap que posar-se en política és molt complicat. Sap que la seva imatge hauria canviat sensiblement, i de forma irreversible. La imatge que tenim avui de Casals no seria la mateixa si ell hagués acceptat ser president de la Generalitat o del govern de la república a l’exili. Ell vol preservar-se, i ho aconsegueix, i així pot seguir ajudant els exiliats. És molt conscient que els servirà millor a la seva manera que no pas de l’altra.

 

- El discurs del ‘I am a Catalan’, per exemple...?

- Doncs segurament no l’hauria pogut fer igual, o no hauria sonat igual. Casals es va centrar en el paper que era capaç de mantenir. Va ser hàbil. La prova n’és la visió que en tenim avui dia: la d’una figura amb una gran força moral.

Comentarios
Multimedia Diari