Tercer aniversaride l’1-O, La partida acaba de començar

Inviable el retorn a la casella de sortida. Hem viscut un continu bany de realitat entre independentistes utòpics i desunits i l’immobilisme d’un estat que presenta senyals de final de règim

FREDERIC PORTA

Whatsapp
FREDERIC PORTA

FREDERIC PORTA

Dies enrere, llegíem de casualitat a les xarxes que un noi de Vilafranca anomenat Salva remugava per no poder-se casar en català. Es veu que a ca seva, jutges i llengua vernacular no van del bracet. L’home estava perplex i entre aquells que deien la seva en la resposta i l’opinió que ningú no els demanava, n’hi havia un que el renyava. A veure si et creuràs tu, Salva, que un senyor o senyora que s’ha fet un fart d’estudiar allà on sigui de la pell de breu estarà aquí a la teva disposició, disposat a satisfer-te el caprici. Just era el mateix dia en què el senyor Lesmes va muntar el seu míting a l’escola judicial, malgrat tenir el càrrec caducat de fa anys, bramant per l’absència del rei i aconseguint, al final de l’escena, el suport del Borbó, entestat en ficar-se de peus a la galleda. Tot plegat, mentre menystenien la consellera amfitriona.

La justícia hauria de ser cega i el cap de l’Estat, neutral, però ja sabem que això va com va a les Espanyes, on el panorama comença a fer tuf de final de règim. I ja que hi som, l’efemèride: Tres anys des de l’1-O. Per aquells que acostumen a recomanar-nos, interessats com són, passar pàgina, hem viscut tres anys i Espanya continua essent ingovernable sense que els díscols nadius hàgim notat el mínim canvi entre la gestió de les teòriques dretes i el tarannà de les teòriques esquerres.

Amb el record del referèndum prohibit no celebrem pas cap derrota 

Tot segueix empantanegat a presons i tribunals i la repressió ja arriba a 2.850 fronts. En tot cas, si se’ns permet, amb el record del referèndum prohibit no celebrem cap derrota –per una vegada a la vida–, ni ens hem desdit en res.

Hi ha un tou de dos milions llargs de persones que encara esperen desenllaç en aquesta obra, per molt que maldiguin l’eterna desunió sectària del catalanisme. Quelcom vell com la tos, fenomen a què hauríem d’estar acostumats. O tan avesats almenys com a la dèria de portar el lliri, de creure’ns la possibilitat irreal d’un diàleg o que davant hi haurà algú capaç no ja de reconèixer-nos com a iguals sinó de mostrar un mínim respecte per la nostra identitat. Aquests tres anys han estat un continu bany de realitat, també pels somiatruites convençuts que això de la independència seria bufar i fer ampolles.

Com els catalans, per ADN, acostumem a veure el got mig buit, resultarà que aquest trienni ha servit per a certificar amb escreix que aquesta democràcia presumptament modèlica és en realitat boteruda, mal girbada des de naixement, i que el règim del 78 comença a donar mostres d’esgotament, per no dir d’estat terminal. Tres anys i no oblidem, ni oblidarem per anys que visquem.

Diran que estem desmobilitzats, destrempats al sofà, però és simple atipament per la contínua repressió, que ningú sembla renunciar a les seves creences. També aquests dies, a Vallecas s’escandalitzen quan la policia estomaca al personal, queixa que, per força, desperta nous greuges comparatius per allò de la secular catalanofòbia. I han inhabilitat un altre president que no era del seu gust, amb la simple excusa d’una pancarta a deshora.

Se’ns han esgotat capacitats eternitzades, com la de callar davant d’insults i tota mena d’arbitrarietats

Ens posen el cap com un timbal i ens acusen de tots els mals d’aquest món, fins i tot del desastre madrileny amb la Covid-19. Tres anys, no ens hem mogut de lloc i resulta inviable tornar a la casella de sortida vistes les circumstàncies d’un estat a la deriva. La gent, així, a l’engròs, ha capit que n’hi ha per llarg i s’ho pren amb calma. Tranquil·litat a l’hora d’avaluar el paperot realitzat per bona part dels nostres representants polítics, encaparrats, malgrat que es diguin independentistes, en apuntalar el rival perquè convé ser pragmàtics a la vida i tenen un munt de boques militants per alimentar.

Malgrat les noves plantofades, s’han finit les ganes de rebre-les, de passar-nos la vida justificant-nos i demanant perdó per ser qui som i per simple esperit de supervivència. Se’ns han esgotat capacitats eternitzades, com la de callar davant d’insults i tota mena d’arbitrarietats. Ja poden prendre-s’ho com desitgin, però la partida només acaba de començar. No ens hem mogut de lloc i ja no estem disposats a cedir més.

* Periodista. Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent. 

Temas

Comentarios

Lea También