Más de Opinion

1-O, tres anys desprésels objectius polítics del sobiranisme estan més lluny ara que no pas abans

Torra, símbol de l’infantilisme estratègic i la degradació política del procés. El pensament del sobiranisme de darrera fornada és aquest: considerar que valia la pena perdre dos braços si l’altre perdia una mà

JOSEP MARTÍ I BLANCH

Whatsapp
JOSEP MARTÍ I BLANCH

JOSEP MARTÍ I BLANCH

L’agenda judicial, que és la que disposa dels tempos polítics a Catalunya, ha volgut que el tercer aniversari de l’1-O hagi coincidit amb la inhabilitació definitiva del president vicari Quim Torra que, negant-se a convocar eleccions abans de la decisió del TS, ha deixat el Govern en un període de debilitat i interinatge que s’allargarà fins al dia de les eleccions, que seran amb tota probabilitat el set de febrer.

Només des de l’ofuscació emocional es pot considerar que Catalunya està més prop ara que fa tres anys dels objectius polítics que abandera l’independentisme. La presidència de Torra és la foto més nítida de la decadència del procés des del moment en què va finalitzar l’escrutini de les eleccions del 2015. Torra, una bona persona, ha estat un nefast governant perquè des del punt de vista polític la seva indigència és tan absoluta com meritòria la seva carrera d’activista. Ell simbolitza el segrest de les institucions catalanes per l’infantilisme estratègic i la degradació política del procés. No l’únic ni el primer responsable.

Catalunya, tres anys després, està sembrada de pintades. «L’1-O no ens van pegar per res», es llegeix a parets que salpebren tota la geografia del país. L’afirmació té lògica. Als cervells de molts encara ressonen les promeses sobre la vinculació del resultat, l’aplicació immediata de les lleis de desconnexió, les estructures d’estat que ja estaven a punt, el reconeixement internacional que resultaria inevitable, la mediació segura de la UE, i tota classe d’enganyifes que només eren un «farol», segons la precisa definició feta per la que llavors era consellera d’ensenyament, Clara Ponsatí. El comportament indigne de l’Estat, apallissant persones que només es defensaven amb una papereta, fou una vergonya democràtica. També les penes imposades als líders del procés. És igualment desmesurada la inhabilitació de Torra. El catàleg de respostes dels poders de l’Estat han vingut a mig salvar, a través dels excessos, els errors i desastres sobiranistes. O així es creu.

I és aquí on rau la clau de volta de tota l’estratègia independentista del darrer quinquenni. En el fons, no s’ha fet altra cosa que triar camins que tots sabien impossibles, i per tant equivocats, confiant que l’Estat s’equivocaria encara més en la resposta.

Els errors de l’Estat no converteixen en encerts els del sobiranisme

Aquest raonament s’ha demostrat encertat a l’hora de pronosticar el fet, però ha estat un desastre a l’hora de recollir-ne fruits perquè senzillament no n’hi podia haver. D’un error contestat amb un altre error en surten dos perdedors, no un guanyador. L’independentisme ha perdut, com ha perdut Espanya en coses tan valuoses a llarg termini com la credibilitat de les seves institucions o el prestigi internacional.

Però només qui s’alegra de les pèrdues alienes per sobre de les desgràcies pròpies, quan aquestes són encara més grans, pot estar satisfet amb el resultat d’aquesta equació. El pensament infantil i antipolític del sobiranisme de darrera fornada és aquest: considerar que valia la pena perdre dos braços si l’altre perdia una mà. No és una exageració. En el seu discurs de comiat Quim Torra va afirmar que ell hauria anat volgut anar més lluny i que estava disposat a tot. Aquest tot ja sabem què és, la presó, haver d’abandonar el país o qualsevol altra suposada heroïcitat que servís per palesar més repressió, a poder ser com més exagerada millor.

Des d’aquesta perspectiva, és dolorós escriure-ho però els discursos diuen el que diuen, la inhabilitació de Quim Torra és només un premi de consolació perquè el priva de l’èpica de l’heroïcitat extrema. Es buscava un moment que provoqués una explosió i ha estat finalment un altre pet de monja.

Espanya és irreformable en el curt i mitjà termini, probablement també en el llarg. Es dirà, amb una part de raó, que això legitima el sobiranisme per prendre qualsevol camí, incloent-hi el de la insurrecció, que és el que Torra volia explorar i que, amb la boca una mica més petita, serveix d’amenaça permanent a l’Estat per part de l’espai polític aglutinat al voltant del puigdemontisme.

Però no és veritat. Entre altres coses perquè el sobiranisme encara no ha guanyat cap plebiscit i en conseqüència no té legitimitat per segons quines aventures. Aquesta és la lliçó que després de l’1-O no s’ha volgut aprendre de manera majoritària encara i que condemna al sobiranisme a equivocar-se una i una altra vegada. Perquè per aspirar a canviar la realitat el primer que cal és llegir-la amb detall i sense renunciar als matisos. Així doncs, la resposta a la pintada és molt clara: no us van pegar per res, però tampoc pel que us vam prometre; perquè sabíem abans, igual que ho sabem ara, que no podíem ni teníem el dret de complir-ho.

Temas

Comentarios

Lea También