113 Detinguts que van fer història

El 28 d’octubre de 1973 queia en diumenge, com el d’aquest any. La notícia prevista del dia era que debutava Johann Cruyff al Barça, però la història en tenia una altra: la detenció més gran jamai contada, 113 persones que formaven el plenari de l’Assemblea de Catalunya.

L’organisme unitari que aplegava la majoria de sensibilitats polítiques de l’oposició al franquisme: dels comunistes a la democràcia cristiana, de republicans a monàrquics, d’autonomistes a independentistes, passant pels federalistes. Els unien quatre punts programàtics, tres dels quals resumia la consigna més pintada i corejada: «Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia». El quart punt apel·lava a la coordinació amb tots els pobles de l’Estat espanyol.

La constitució de l’Assemblea, el 7 de novembre de 1971, havia estat un gol per l’escaire de la dictadura, que a partir d’aquell moment va esmerçar grans esforços policíacs per intentar desarticular-la. No ho aconseguirien, però dos anys després van desmantellar la reunió plenària de la parròquia de Maria Mitjancera, al carrer d’Entença de Barcelona. Al costat de la presó Model a la qual anirien a parar la majoria dels agafats.

Els policies que van participar en l’operatiu, tota la Brigada d’Investigació Social i la 41 Bandera Mòbil de la Policia Armada, van ser condecorats. Al Govern Civil de Barcelona hi havia el document oficial dels mèrits per haver sufocat el que definien com la «principal preocupació» de la Jefatura, amb els noms i càrrecs dels funcionaris. També els van condecorar per la detenció de Salvador Puig Antich, que seria executat.

Va ser l’operatiu policial més ben treballat d’aquella casa de la Via Laietana, de tan merescut malnom de violacions de drets humans essencials. Tenien informadors infiltrats que no van despertar sospites, els «talps» o «xivatos», van punxar telèfons, van fer seguiments i van establir vigilàncies. 

Els van enxampar in fraganti. Entre els detinguts, hi havia «la élite y la flor y nata» de l’oposició proscrita, segons el mateix document. Líders als quals el temps donaria l’oportunitat de fer política en democràcia, com ara Jordi Carbonell (president d’ERC), Ramon Espasa (diputat a Corts, al Parlament i conseller de Sanitat), Antoni Gutiérrez Díaz (diputat a Corts, al Parlament, conseller de la Generalitat provisional i vicepresident del Parlament Europeu), Raimon Obiols (primer secretari del PSC, diputat en diverses legislatures i al Parlament Europeu), Magda Oranich (diputada al Parlament i regidora de l’Ajuntament de Barcelona). 

Entre ells hi havia diverses personalitats vinculades a les comarques de Tarragona i l’Ebre. Entre elles, l’advocat Josep Solé Barberà, home públic del PSUC, que seria diputat per Tarragona en la primera legislatura espanyola de 1977, i redactor de l’Estatut de Sau, i Josep-Lluís Carod Rovira, aleshores del PSAN, en acabat diputat en diverses legislatures i vicepresident de la Generalitat des de la seva militància a ERC. 

L’Assemblea de Catalunya va ser un esforç unitari de sumar forces amb uns objectius comuns de mínim programa de màxims. Aquella bellíssima harmonia de contraris va reforçar el paper de Catalunya a la Transició, aconseguint el retorn del president Tarradellas i la reinstauració de la Generalitat, i l’Estatut d’Autonomia, uns valors netament republicans, especialment castigats pel franquisme, que no estaven ni de bon tros a les previsions de l’Estat.

Els qui avui en dia connecten el «Règim del 78» directament com una terminal d’aquell règim totalitari obliden aquest factor i també el cost de la lluita contra la dictadura -dos mil presos polítics aleshores- que es va cobrar les 113 detencions. Gràcies a una amnistia que també es reivindicava des de l’Assemblea, no van arribar als quatre mesos de presó ni a ser jutjats. 

Antoni Batista és periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música.