12 d'octubre. Res a celebrar

12 d’octubre, altra vegada. Fidel a la tradició, fa acte de presència fent valer la màxima que un gran moment requereix sempre d’una prèvia a l’alçada. La Fiesta Nacional demana d’un bon escalfament a la banda (dreta) abans no arriba el moment de saltar al camp. Han estat dies mogudets, com de costum. No és per menys quan el que s’acosta és, com diu Pablo Casado, el moment de commemorar «el mayor hito de la humanidad después del imperio romano: la Hispanidad». Si li poses dos cigalons més –els carajillos de tota la vida, vaja– tens la versió encara més ultradretana: Santiago Abascal parafrasejant l’himne de les JONS i pregonant que arriba el moment de mostrar «el orgullo de ser herederos de los que descubrieron el nuevo mundo e inventaron el imperio solar español». I fins i tot, si canvies els cigalons per unes copes de vi –que et posa igual de tonto però vesteix més– i ho adornes amb una mica d’aurèola d’expresident, pots ser igual de xenòfob i que a sobre et riguin les gràcies. I sinó, fixin-se en José María Aznar ridiculitzant el seu homòleg mexicà, Andrés Manuel López Obrador. «¿Andrés por parte de los Aztecas? ¿Manuel por parte de los Mayas? Si no hubieran pasado algunas cosas, no podría haber sido bautizado ni haberse producido la evangelización de América». No ens va concretar a què es referien aquestes «cosas».

Imperialisme, colonialisme i supremacisme

I així fins arribar a avui, el dia de la commemoració. La Festa Nacional, abans Día de la Hispanidad o Día de la raza. Una jornada que, recordin, tiene como finalidad recordar solemnemente los diferentes momentos de la historia colectiva que forman parte del patrimonio histórico, cultural y social común. En 12 d’octubre, que és el dia de 1492 que la comitiva que encapçalava Cristòfol Colom suposadament va arribar a Amèrica. O dit de manera quotidiana, el dia que la va ‘descobrir’. Com si fins aquell moment no existís. Descobriment, eufemisme de conquesta militar. Que ja se sap que la història sempre l’escriu el que guanya. Si el que toca és edulcorar un genocidi, res més eficient que un polsim de santedat. Que així els pecats se’n van més ràpid. Què importen 8 milions d’indígenes morts i dos milions d’esclavitzats quan del que es tracta és d’exportar una mica de cristianisme? Si era pel seu bé. Com a les Croades: a una mà la creu i a l’altra l’espasa. I espai a les butxaques, que la festa no es paga sola. Imperialisme, colonialisme i supremacisme. I que no es queixin, aquells salvatges. De què carai els demanen perdó alguns ara? A sobre que els vam fer el favor de treure’ls de la ignorància i donar-los una llengua i una cultura común.

De Colón a Colón

Que això s’ha de celebrar. I com tota efemèride, té forma de ritual. Matí de desfilada, poseu ràpid TVE. Legión, tanques i Paseo de la Castellana. Parafernàlia patriòtica als peus del Borbó. Poderío i testosterona. Una mica d’espanyolitat militaritzada per la tele per anar fent boca. I au, rojigualda y a Colón. España una y no cincuenta-y-una. Legítima exaltació de la espanyolitat com a preludi del feixisme. Perquè sí, cal dir-ho: mentre el catalanisme expulsa cada petit indici de moviment identitari que es cola als seus espais i cerimònies, l’espanyolisme ha acollit i generat l’ecosistema perquè sigui la dreta extrema i l’extrema dreta qui monopolitzi la festa nacional. Any a any, d’agressió en agressió, sempre passant per la casella de la impunitat. El fil negre que va del 9 d’octubre a València al 12 d’octubre a Montjuic i arreu.

Mentre alguns critiquen que la diada de l’11 de Setembre no representa tots els catalans perquè ha estat segrestada per l’independentisme, resten impassibles cada 12 d’octubre davant d’aquest panorama. I ja em perdonareu, però jo, veient el panorama, fins i tot sent més espanyol que el Cid Campeador em seria molt difícil no pensar que avui, 12 d’octubre, no hi veig res a celebrar.