15 de juny de 1977, votar per primer cop. Viatge invers al final de la memòria col·lectiva

Primeres eleccions democràtiques. Es valora poc el que aquests comicis van representar, en funció d’aquest avui al que anaven, i no del dolorós passat del què venien

14 junio 2020 18:13 | Actualizado a 15 junio 2020 17:05
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

El 15 de juny de 1977, Espanya votava per primera vegada des del 16 de febrer 1936: entre uns comicis generals i els altres, quaranta-un anys, amb una guerra fratricida i devastadora i una dictadura que va enviar a les presons, als poltres de tortura i als piquets d’afusellament milers de ciutadans condemnats a ser súbdits. Per tot plegat, recordar el 15 de juny es rememorar cada any aquella primavera democràtica. Aquests últims temps, encara més, perquè estem en ple viatge invers al final de la memòria col·lectiva.

El què va passar el 15 de juny de 1977 ho recordo en primera persona, com a participant actiu amb una acta d’apoderat signada per Jordi Solé Tura, com a responsable de la campanya electoral del PSUC. El partit més castigat pel franquisme havia estat legalitzat només uns dies abans, i evidentment va viure la festa de la democràcia com una victòria. Però també com el final d’una derrota que tancava la guerra civil escenificant una de les seves consignes: la reconciliació nacional.

La Transició era l’expressió d’aquella trobada entre enemics, que va arribar a ser fins i tot amistosa. Esmento per exemplars els cassos que vaig conèixer directament de Laureà López Rodó i Josep Solé Barberà, a Catalunya, i de Rodolfo Martín Villa i Santiago Carrillo, a l’àmbit de l’Estat constituent. Ministres franquistes i  dirigents comunistes que es feien respectives autocrítiques de passats galdosos, i que posaven les seves savieses polítiques en comú per construir un futur en el que es pogués continuar votant sense intromissions militars. Era tal la força de la voluntat d’anar endavant, que ni el 23F va aconseguir engegar-ho a dida. 

Però avui cada cop més sectors de l’esquerra de l’hemicicle i l’independentisme en bloc proclamen l’obsolescència programada de la Constitució. Tenen a favor el pas del temps, que corre amb un moviment uniformement accelerat, i les diverses evidències de tot allò que en 1978 es va resoldre malament --segurament perquè no es podia fer d’una altra manera aleshores-- però que avui es pot replantejar. Va ser un error reciclar els aparells coercitius de l’Estat totalitari, mantenir aquella policia que torturava, aquella justícia de tribunals especials idonis per vulnerar l’Estat de dret i la cadena de comandament d’un Exèrcit que considerava el dictador un dels seus herois. És a les sales de banderes on el rei emèrit va jugar un paper, donant als militars uns galons del rang més alt davant dels què quadrar-se, i per això també la monarquia no va ser objecte de debat.

Avui, tanmateix, el paper de la monarquia cotitza a la baixa i està en tan mal moment que les enquestes que la valoren s’oculten, i les que es fan públiques no gosen de preguntar què en pensa la ciutadania per por que la ciutadania pensi malament. Joan Carles de Borbó, acusat per la Fiscalia de l’Estat del qual ell en va ser cap, és tota una icona de la degradació de la institució, que a més a més a més ha perdut almenys la immunitat de l’opinió pública, i això pot fer més mal que perdre la immunitat parlamentària. Ho proclamen els 30.000 números de la revista d’història Sàpiens d’aquest mes, amb una portada demolidora de Joan Carles passat pel photoshop com monarca absolutista del segle XVIII i el títol Borbons. 300 anys de corrupció.

Ara com ara estem immersos en una de les catarsis cícliques que trasbalsen la historiografia, i tots aquests elements donen part de raó als que consideren que el «Règim del 78» va ser una claudicació democràtica, però aquí hi ha la interferència del presentisme, de jutjar el passat amb criteris del present. En aquesta perspectiva, es valora poc el que van representar les eleccions del 15 de juny de 1977, en funció d’aquest avui al que anaven, i no del dolorós passat del què venien. En la seva Mirada del dimecres dia 10, Josep Martí Blanch reflexionava molt be sobre la moda del presentisme crític, del qual referia com no s’ha salvat ni aquell Winston Churchill al qual el món li deu ser el capdavanter valent de l’enfrontament contra el nazisme.

Acabo amb en Jordi Solé Tura, amb el qual he començat. El vaig conèixer a reunions clandestines, venia de l’exili, on entre altres aportacions hi ha el seu paper a la mítica Radio Pirenaica, que era una ona per sintonitzar informació lliure. Va ser tot un paradigma de la democràcia que aquell intel·lectual potent, valent i compromès, sortís elegit diputat i fos un dels redactors de la Constitució i de l’Estatut. I que culminés la seva trajectòria com a ministre de Cultura. L’últim cop que el vaig veure, no el vaig saludar per pudor que no em reconegués, però ell se’m va acostar i em va fer una abraçada. Vaig pensar que la memòria emotiva i la memòria col·lectiva desafiaven l’Alzheimer i ens feien més persones.

 


Antoni Batista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.

Comentarios
Multimedia Diari