15 dies de tardor. Reflexions en primera persona després de dues setmanes a peu de barricada

El 14 d’octubre de 2019 serà una d’aquelles dates que els alumnes hauran de memoritzar per aprovar els exàmens d’història. Aquell dia, amb l’oficialització d’una sentència que condemna a 100 anys de presó líders polítics i socials catalans, la història contemporània d’aquest país tornava a canviar. S’obrien pas la indignació, la frustració i la ràbia. I amb elles, unes escenes d’enfrontaments i aldarulls als carrers que han impactat de ple sobre un independentisme que es pensava vacunat d’aquest escenari. Però no. Les imatges d’enfrontaments i repressió policial han obert portades, informatius i telenotícies. 600 ferits, 200 detinguts i 28 empresonats preventivament. Vídeos inundant la xarxa, aquí i fora. I el gran debat: què està passant als carrers de Tarragona, de Barcelona i d’arreu del país? Per intentar respondre-ho, recepta en tres actes: ser-hi, escoltar-los, i intentar reflectir sense jutjar.

Qui hi ha, als carrers?

Qui són aquests que van amb la cara tapada? N’hem sentit de tota mena: els habituals i recurrents 300 anarquistes italians? Grups d’antisistema professionals que aprofiten qualsevol manifestació per camuflar-s’hi i provocar aldarulls? Infiltrats del CNI que busquen generar imatges de violència per perjudicar l’independentisme?

Les flames són el codi més indicatiu internacionalment de l’existència d’un conflicte

I la resposta és que no. O no en la seva majoria. La realitat és que són gent com tu i com jo. Potser més joves, ara que ho dius. Són alguns dels meus amics. Són els teus fills, el teu veí. La teva germana petita. Són les víctimes d’aquest conflicte irresolt que ja fa prop de 10 anys que dura. Els 10 anys que a ells més els han marcat la vida. La generació més polititzada de les darreres dècades. Han crescut mamant el conflicte: acompanyant els pares a les grans manifestacions de la Diada. Escoltant les discussions de sobretaula. Aprenent amb les pors i les incerteses esclatant al seu voltant. Són els que han vist com perdien un llençol de llibertats a cada bugada. Els fills de la crisi, que es van apoderar políticament amb cada cop de la policia a les seves mares i àvies el dia 1 d’octubre. Els que han perdut la por i el respecte a l’Estat i les seves institucions. Ara, acampats a Barcelona, s’autodenominen la generació del 14 d’octubre. Hi ha qui els anomena ‘els sense por’. Són, en definitiva, part del substrat divers que forma l’independentisme.

Per què hi ha aldarulls?

Perquè la política ha fracassat. Perquè l’única resposta de l’Estat ha estat la repressió. Perquè l’independentisme –decapitat i perdut en les batalletes electorals– ha deixat el carrer orfe de rumb i lideratge. Perquè no s’està podent canalitzar políticament ni una demanda tan bàsica i buida com la demanda de diàleg. I perquè hem vist com un model de mobilització moria d’esgotament. Les grans manifestacions al Passeig de Gràcia, per molt massives i multitudinàries que siguin, s’han demostrat incapaces de forçar cap resposta política. I perquè davant de 100 anys de presó per posar urnes, han aparegut nous elements a l’equació: la impotència, la frustració i la ràbia.

Quin recorregut tenen?

Honestament, no ho sé. Com a efecte immediat, una evidència empírica: les flames i els enfrontaments amb la policia, són el codi més indicatiu internacionalment de l’existència d’un conflicte. Són imatges que es repeteixen arreu on hi ha un problema. Ja sigui a Hong Kong, a Xile o als suburbis de París, les flames són l’altaveu dels que no tenen veu. Li sentia dir a una noia amb la cara tapada a Urquinaona: «no m’agraden les flames, però és la manera que ens vegin. No podem fer com si res». I a partir d’aquí, més preguntes que respostes. La sensació que em queda és que sense política el carrer no podrà res. Com tampoc la política podrà res sense el carrer. Del que sí que tinc la certesa és que difícilment tornarà la normalitat social sense normalitat política. Com criden les pancartes als carrers de Xile: «no volveremos a la normalidad, porque la normalidad era el problema».

* Periodista. Actualment sotsdirigeix ‘El matí de Catalunya Ràdio’. Ha treballat a Televisió de Catalunya, TAC 12 i Tarragona Ràdio. És professor i investigador en comunicació política a la Universitat Pompeu Fabra.