17-A: Un bon moment per a la reflexió. L’hora de donar resposta a interrogants que el silenci europeu ha volgut ignorar

Totes aquestes imatges, ja les hem vist. Homes, carrers plens d’homes. Camions plens d’homes. Turbants i bates llargues. Barbes i armes. Les victòries dels enemics són sempre així, caòtiques. I una mica salvatges però per sort quan són greus passen en dies senyalats. Aquests dies d’agost són tant festius que quan tornem de les vacances tot ens semblarà lluny com la calor.

Exactament així va ser amb l’execució de Sadam Hussein. A Bagdad, els que havien guanyat eren «els nostres», almenys oficialment i pot ser per això la condemna a la forca va ser per Sant Esteve i la mort el 30 de desembre. Després de reis tot ens semblava vell.

Gadafi no. Muamar el Gadafi va ser executat sense procés i de forma molt ràpida, tumultuosa quasi per els qui l’havien capturat el 2011. Era l’octubre i aquella guerra amb suport de l’OTAN era també una guerra contra el terrorisme internacional.

Avui 17 d’agost, aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils és un bon moment per plantejar alguns interrogants que el silenci europeu sembla voler ignorar.

A Afganistan hi ha hagut més de 110.000 soldats amb l’objectiu de construir un país amb normes occidentals. D’aquests soldats 30.000 han estat europeus sota el paraigües de la OTAN i en aquests últims anys tenien sobre tot, l’objectiu de formar un exèrcit afgà capaç de defensar el nou país modern.

Tot això s’ha ensorrat sense que ningú digui en què han quedat invertits tants diners, són milers de milions en mantenir les tropes, milers en la reconstrucció que no hem pogut apreciar a les pantalles. Però sobre tot és la credibilitat del braç armat del projecte europeu que queda aquí tocada perquè a les tropes presumptament formades per la OTAN no les hem vist.

L’argument per començar la guerra va ser venjar els americans morts en l’atemptat de l’11 de setembre del que aviat farà vint anys. Qui el va orquestrar, ja és mort però com van deixar ben clar les imatges distribuïdes pels Estats Units, Bin Laden no estava a les trinxeres si hi ha hagut trinxeres al desert afgà.

Durant tot aquest temps Cambrils i Barcelona han estat una anella de la llarga cadena d’atemptats sobre territori europeu. París i el Bataclan, la sala de concerts en la qual l’any 2015 tres terroristes van acabar amb la vida de 90 espectadors mentre que altres atacs a l’exterior feien pujar el balanç fins a 130 morts van demostrar que algo estava passant lluny de la guerra.

Aquells joves i els seus fusells Kalashnikov eren d’aquí. Nascuts en barris deprimits del centre de la Unió Europea. Estudiants fracassats en algun cas, ningú estava disposat a assumir que els autors d’aquells assassinats al crit de «Alá és el més gran» eren europeus com els morts.

I aquest és el problema. Agradi més o no l’Europa que tenim és pluricultural i la pluralitat no respon a fronteres d’Estats. És una Europa amb cultures oficials com les llengües i llengües maternes que reflexen cultures ignorades per les institucions. I aquest és un problema perquè els estats referents culturals de molt jovent de la Unió Europea, (només a França hi han 4 milions de ciutadans que viuen en àrab dins de casa), són estats masacrats amb el suport d’exèrcits europeus, exèrcits que després seran utilitzats per barrar el pas als qui fugint d’aquelles guerres busquen refugi pels seus fills.

Res no pot justificar l’assassinat. I els tribunals aquí, a París, a Berlín, a Londres o a Brussel·les ho han demostrat. Però la justícia no pot estar renyida amb la necessitat de resoldre aquest altre problema. El repte de treure una cultura de l’àmbit marginal per enfortir el projecte col·lectiu europeu.

Periodista. Nascuda a Tarragona, Griselda Pastor és corresponsal de la Cadena Ser a Brussel·les des del 1998.