Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Opinion Periodista

17 d’agost 1952-2017: Cròniques personals creuades

Al País Basc i entre dos artífexs de la pau. Vaig conèixer la notícia entre monsenyor Uriarte i mossèn Gaspar Martínez de Larriona. Tots dos van fer importantíssimes i compromeses contribucions al procés de la fi d’ETA

Diari de Tarragona

Whatsapp
17 d’agost 1952-2017: Cròniques personals creuades

17 d’agost 1952-2017: Cròniques personals creuades

El diumenge 17 d’agost de 1952, Josep Viladrich Orrit va llegir La Vanguardia que li arribava cada matí per subscripció. Aquell dia estava cansat perquè a les sis del matí li havia nascut el primer net, quan encara es venia al món a casa, amb palangana i llevadora.

La portada gràfica del diari retratava els guarniments dels carrers per les Festes de Gràcia. L’editorial carregava contra el New York Times perquè posava pegues al redreçament de les relacions diplomàtiques dels Estats Units amb Espanya. Aquell text propi del temps era degut al director Luis de Galinsoga, biògraf de Franco, i no ha d’estranyar, doncs, que amollés que als ianquis els fotia «un caudillo providencial indiscutible». Els informes meteorològics, ves per on, donaven una onada de calor similar a les actuals: s’arribaria als 39-40 graus a Lleida, mentre que Barcelona i Tarragona superarien els 30. Però a la torre del passeig Maragall on Josep Viladrich llegia el diari, a l’eixida ombrejada per moreres hi passava aire.

Josep Viladrich era molt culte, havia estat mestre i comerciant, i gaudia especialment de les col·laboracions literàries. Aquell 17 d’agost de 1952 hi escrivia Pío Baroja sobre Dostoievski, i lliurava un capítol de les memòries de Winston Churchill: hi explicava la rebotiga del «Dia D». També es va assabentar que arribava d’importació la primera màquina de tren elèctrica per a unes proves pilot de cara a substituir el vapor, aquells combois fumats de pel·lícula del Far West que trigaven gairebé tres hores per arribar de la parada del Passeig de Gràcia a Torredembarra, a la casa pairal de la seva muller, al carrer Major, que és on hauria sojornat de no ser pel natalici. Tarragona era notícia aquell dia pels campionats de Catalunya de natació, que se celebraven a la piscina del Frente de Juventudes, però també perquè la Confraria de Sant Magí de Barcelona anunciava l’ofici solemne de la festa a Santa Maria del Mar, amb cant dels goigs i administració de l’aigua miraculosa del santuari de Brufaganya. La secció d’espectacles que tancava el diari anunciava la quarta setmana d’èxit de Lo que el viento se llevó i la funció de varietés de la vedet Carmen de Lirio, a qui les males llengües atribuïen un afer amb el governador civil, Eduardo Baeza, que li va aprofitar tant com sempre la va desmentir.

Josep Viladrich era el meu avi matern, família jueva de Bassella, preservada de temps immemorials pels comtes d’Urgell. El meu seixanta-cinquè aniversari es va esdevenir el 17 d’agost de 2017, i el vaig celebrar de la manera més bonica possible, afegint una nova efemèride a l’efemèride: em vaig casar. Era un dia estranyament assolellat al País Basc, desafiant «el cel de plom que el sol vol trencar», ni que fora per dialogar amb l’autor d’aquestes paraules, Raimon, que era amb nosaltres.

A la tarda, aquell clima tan benigne de «tots els colors del verd» –segueixo amb Raimon– es va ennuvolar amb la terrible notícia dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Compartíem celebració amb monsenyor Uriarte, bisbe emèrit de Sant Sebastià, i mossèn Gaspar Martínez de Larriona, aleshores secretari general del bisbat de Bilbao. Tots dos havien fet importantíssimes i compromeses contribucions al procés de la fi d’ETA, per tal que s’esdevingués una veritable pau en un escenari de reconciliació.

Justament allà i entre aquelles persones, la notícia d’un altre terrorisme però el mateix terrorisme evidenciava el cicle de la maldat amb 16 morts i 151 ferits, com el 17 d’agost de 1952 la guerra mundial que havia escrit el pròleg a Espanya rematava l’epíleg a Corea, i al nostre costat les presons eren plenes, les execucions presents i les tortures vigents.

Dos anys després dels atemptats, avui, 17 d’agost de 2019, lluny de mirar d’evitar escalades d’enfrontaments que sempre acaben de la pitjor manera possible, els crims de Barcelona i Cambrils es fan entrar en el debat polític del Procés. La baixa estofa del periodisme i de la política s’alien en contra de l’ètica i mantenen unes cotes d’irrespirabilitat social similars a la irrespirabilitat per contaminació de Madrid i Barcelona, denunciada per la Unió Europea.

Tant de bo que quan els nadons del 17 d’agost de 2017 facin 65 anys, el 17 d’agost de 2082, i busquin a l’hemeroteca el dia que van néixer, se sentin satisfets d’haver-se millorat les condicions de vida. Perquè no farà tanta calor en haver-se frenat el canvi climàtic, el tren funcionarà millor que l’elèctric que va substituir el vapor, cap terrorisme polític o de gènere violentarà cap vida. I la sequera no haurà fet necessari cap nou embassament de Rialb que negui el poble en què va néixer l’avi.

*Antoni Batista és periodista. Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.

Temas

Comentarios

Lea También