Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

20 anys després dels Acords del Divendres Sant irlandesos, la dissolució d’ETA

Antoni Batista

Whatsapp
La Mirada per Antoni Batista:

La Mirada per Antoni Batista: "El Govern espanyol no vol saber res del diàleg"

S’han complert els vint anys dels Acords del Divendres Sant, vint anys de pau a Irlanda, quan ETA es dissol i el final de la violència es consolida després de vuit anys sense víctimes.

Una cosa i l’altra les he viscudes a Belfast. El documental Polifonia Basca va passar al Belfast Film Festival. Una panoràmica general sobre el meu periodisme de moltes fonts, coproducció (Clack, TV3, EiTB) dirigida per Ariadna Vázquez i Joan Salicrú. Un escenari molt especial per poder donar la primícia del que estava a punt de ser notícia a Euskadi.

El públic generós que omplia la Filmoteca va aplaudir la pel·li i va aplaudir potser encara més que els fes partícips d’un scoop... A pocs metres de la seu de la BBC, que també tenia la notícia, però ja se sap que allà fer una mica la guitza als brit sempre queda bé.

Escric amb tota la intenció la frase en llenguatge col·loquial, perquè vaig gaudir del goig que les disputes, que havien estat guerra, ara es dirimeixen a tot estirar amb alguna broma, al futbol i al rugbi.

L’endemà d’aquest episodi, els unionistes britànics i probritànics es manifestaven amb grans banderes UK i altaveus amb el God save the Queen a tot drap al davant de l’Ajuntament. 

Vaig dinar amb Tom Hartley, que havia estat primer alcalde del Sinn Féin a la capital de l’Ulster, tan passat per la presó i per l’IRA com la meitat més 1 del partit republicà, i em va dir que ara la seva missió política és mantenir vius els llaços afectius amb els antics enemics, que havien mudat no pas a adversaris sinó a socis de govern!

Ja que anem al cine, si estan interessats en el tema, no es perdin la pel·lícula The journey (2017), que explica en format de road-movie l’amistat que van trenar Ian Paisley i Martin McGuinnes just quan acabaven d’ordenar matar-se els uns als altres i just abans de ser president i primer ministre d’un govern de gran coalició.

Una de les coses que em va dir Hartley és que l’amnistia havia tingut efectes balsàmics per a la societat i la convivència. Va ser tan immediata que el mateix McGuinnes ja m’havia fet saber mentre encara negociaven el God Friday Agreement -conservo el document original gairebé amb veneració- que els presos eren anàlogament innegociables i que haurien de sortir tots al carrer.

Aquí, els presos bascos no només no han sortit sinó que ni tan sols els han acostat a les seves famílies, i els hi hem de sumar uns presos catalans que no sumen perquè no han fet cap víctima i ni tan sols han estat sentenciats per cap delicte. Mentrestant, el Govern espanyol no vol saber res de diàleg, un fet insòlit en els annals de la teoria universal de la resolució de conflictes. Teoria que no es ventila amb un màster fake, és clar, sinó que vol hores de llibres, sacrifici i l’aventura intel·lectual de la ment oberta.

Els casos d’Anglaterra i França

La situació és, tanmateix, tan inversemblant que acabarà per resoldre’s en una mena d’inversió tèrmica del Principi de Peter. A Anglaterra, els governs laboristes i conservadors han posat tota l’energia i allò que pedantment s’anomena «voluntat política», per resoldre el problema irlandès i arrelar la pau i la convivència: ni tan sols han intervingut l’autonomia, tot i que amb la llei a la mà podrien fer-ho perquè el govern de Stormont segueix pendent de la renovació de l’acord.

A França, el govern conservador està acostant presos d’ETA al penal de Lannemezan, a setanta quilòmetres de la frontera. El Partit Popular té molts registres per fer el mateix, un d’ells és l’anunciada convocatòria del Pacte Antiterrorista, que implicaria la corresponsabilitat d’altres actors polítics, que l’alliberessin de la por escènica que Ciutadans els prengui els vots pel flanc més dretà.

Consolidar paus i encimbellar convivències, perdons i reconciliacions personals o socials, si s’escauen, exigeix però més grandària i amplitud de mires que la política de curts terminis i de shares electorals. Hartley em parlava exactament d’humanitat i d’humanisme, i em consta que, malgrat que veiem crispació a dojo, aquí també n’hi ha. Els exemplars exemples de víctimes d’ETA generoses i valentes que estan fent tot el que cal perquè ningú no torni a patir el que elles han patit. Vull citar els meus amics Rosa Lluch i Robert Manrique.

 

Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música.

Temas

Comentarios

Lea También