Els defectes

No fa gaire va venir a sopar a casa una parella que s’acabava de casar. Tot just havien tornat del viatge de noces. Parlàvem del casament i del trajecte. Que si tot havia estat tan maco, que si l’indret era tan paradisíac, que si havien visitat tants llocs i monuments, que si havia anat tot tan bé... fins que ella va comentar: «Però avui hem vingut enfadats».

Per què? Perquè s’havien discutit per la forma en què ell conduïa. «És una manaire», deia ell. «Tota l’estona em diu que pari compte i que no vagi tan de pressa. Així no puc conduir tranquil! Si s’ha de posar així, doncs que agafi el cotxe ella!». La meva amiga va replicar, amb cara de pomes agres, que ho preferiria abans que tenir un accident. Silenci incòmode.

Era evident que ell se sentia ofès, jutjat. Com també sé que als dos els agrada prendre’s una copa després de sopar, sabia que per a ell conduir significava un acte d’amor, una renúncia per tal que ella pogués gaudir del seu gintònic sense preocupar-se de la tornada a casa. La distància emocional que s’havia establert després d’aquests retrets en veu alta, era palesa.

Ens vam fer càrrec del que passava —assistíem a una de les seves primeres picabaralles, que jo no catalogaria de discussió— i de seguida vam entrar al tema amb afecte i sense judicis, perquè per això hi som els amics. La conversa entre les dues parelles val la pena, i per això la comparteixo aquí.

Punt número u: estimar l’altre implica potenciar les seves virtuts i abraçar els seus defectes. Sense aquest pas previ, una persona no intentarà millorar. Només des de l’amor un pot provar de llimar les asprors del propi caràcter (i el dels altres). És un camí que cal recórrer voluntàriament. Les persones canviem perquè volem i perquè l’amor ens transforma.

Punt número dos (és el més important): amb delicadesa, li vam fer veure a l’amic conductor esbojarrat que hi havia defectes del caràcter de la seva dona amb els que hauria d’aprendre a conviure —també s’aplica a ells—, però que també s’havia de preguntar quins defectes no ho eren en realitat, sinó que es produïen a conseqüència de la seva conducta.

Aquesta qüestió no és tan simple com pot semblar. Moltes persones no s’han parat mai de la vida a fer aquesta reflexió. Senzillament, etiquetem els altres amb una llista de punts forts i de mancances sense discernir quina és la nostra responsabilitat envers les actuacions de qui ens envolta.

Per exemple, jo no em considero una persona pesada. Però quan he de perseguir als meus fills perquè es facin el llit, ho semblo. És per motiu de la seva actitud que jo els he d’insistir, tot i que la tossuderia no sigui un tret típic del meu caràcter. Aquesta anècdota senzilla es pot extrapolar a totes les relacions humanes, incloent-hi el matrimoni, naturalment.

Reprenent el sopar, vam reflexionar que, en definitiva, potser —només potser— no és que ella fos manaire, sinó que actuava així perquè tenia por, estava espantada. O sí que ho era, de manaire, i quan feia de copilot se li notava més. Qui ho sap. Nosaltres no podíem confirmar ni desmentir aquesta hipòtesi, però valia la pena que ambdós revisessin les seves actuacions i mirar què podien haver fet de diferent per no discutir-se sobre, en fi, ximpleries.

Treballar en diferenciar què forma part del meu judici personal envers els altres i què és objectiu és una distinció important. En la primera acció ens hem d’esforçar a millorar nosaltres mateixos. En la segona, a acceptar les limitacions alienes. En qualsevol cas, cal vigilar per tal que l’orgull no passi per sobre de les relacions personals.

La vida és molt curta per gastar-la amb conflictes evitables on és la supèrbia de cadascú qui parla. Per sobre de qui té raó, el més important és que ens estimem. I cal parar compte, perquè si no, al final deixem d’estimar-nos per tal de demostrar qui guanya aquesta picabaralla o aquella discussió.

De vegades confonem els defectes dels altres amb trets del caràcter inamovibles, els etiquetem i els hi atribuïm característiques negatives que, en realitat, són només prejudicis nostres.