Padró, realitat o ficció?

Al cap de poques setmanes d’accedir a l’alcaldia de Tortosa per primera vegada, el juny del 2007, i després de vuit anys de govern tripartit a la ciutat amb diferents formulacions, vàrem detectar que al municipi hi havia una dotzena d’habitatges amb més de cent persones empadronades a cadascun d’ells. Com poden intuir, aquesta situació no es corresponia a la realitat. Això era fruit d’una deixadesa i un descontrol absolut en la gestió del padró municipal, que contribuïa a incrementar de forma fictícia els habitants de la ciutat, però generava molts de problemes, entre ells un efecte crida, i sobretot distorsionava la realitat veïnal del municipi. Evidentment, vàrem intervenir, i només aquesta acció va suposar donar de baixa més de mil persones, que no vivíem a Tortosa, i que la majoria s’havien empadronat presumptament de forma fraudulenta, i amb la intervenció de petites màfies d’explotació de nouvinguts.

La legislació espanyola estableix que el padró municipal és el registre administratiu on consten els veïns d’un municipi, i que tota persona que visqui a Espanya està obligada a inscriure’s al padró del municipi on resideix habitualment. A la vegada, i aquest és un problema important, l’accés a un padró municipal dona dret a accedir als ciutadans a tot un conjunt de serveis públics, com són, per exemple, els sanitaris, educatius o socials.

La normativa vigent, malgrat que dota els ajuntaments de mecanismes per intentar garantir que el dret d’empadronament d’una persona no suposi entrar en conflicte amb els drets d’altres persones, és confusa i contradictòria en molts de casos.

Les modificacions realitzades durant els darrers anys en la normativa d’empadronament, han relaxat encara més els mecanismes per empadronar i ha donat una flexibilitat als equips de govern municipals per empadronar, sense la necessitat de prendre les mesures necessàries per no xocar amb drets de terceres persones.

De fet, amb l’actual normativa vigent, les administracions superiors com l’autonòmica o l’estatal competents en els àmbits dels serveis públics abans indicats, descarreguen sobre l’administració local, la més feble i amb menys recursos, la responsabilitat de ser la porta d’accés aquests serveis, mitjançant el padró municipal. Jo soc dels que pensen que l’accés universal als serveis sanitaris bàsics s’han de mantenir per tothom, però és un error condicionar aquest accés a la inclusió en un padró municipal. I així podria ficar molts més exemples.

La realitat és que avui, quasi vint anys després, a la meva ciutat, i de nou amb un govern tripartit, i això tampoc serà casualitat, tornem a tenir situacions, que són difícils d’entendre, com més d’una dotzena de persones empadronades a edifici de l’ajuntament, una demanda d’empadronament a una furgoneta, o més de quaranta habitatges amb més de deu persones empadronades.

Una normativa inadequada i confusa, que permeti actuacions molt diferents per cada municipi, el fet d’esgrimir que no empadronar suposa deixa fora temporalment a persones del sistema de serveis públics, i el bonisme, la desídia o la incapacitat de gestió d’alguns governs municipals, que de tot hi ha, són una combinació explosiva que permet situacions a les nostres viles, que s’estan convertint en un veritable polvorí social, que pot ser detonat en qualsevol moment per part de formacions extremistes i populistes.

Per aquest motiu, caldria una modificació del sistema d’accés a determinats serveis, públics, una reforma de la legislació sobre l’empadronament, i mentre això no sigui una realitat, és necessari que els equips de govern dels ajuntaments prenguin totes les mesures, malgrat això tingui un important cost per ells, perquè el padró sigui un veritable reflex de la realitat del municipi i no s’empadroni gent allí on no viu.