La conferència dels despropòsits

La Conferència de Presidents de les Comunitats Autònomes (CA) de l’estat espanyol, convocada pel president del govern de torn, es va celebrar per primer cop el 28 d’octubre del 2004 al Palau del Senat, a instàncies del president Rodríguez Zapatero. I neix en teoria per reforçar el diàleg polític i la cooperació entre l’Estat i les CA, dins del marc constitucional, i per dotar d’un òrgan estable i permanent de cooperació interterritorial al més alt nivell polític. De fet, amb paraules d’aquell moment del president Zapatero «Aquesta Conferència neix per enfortir l’Espanya plural, des del respecte a la diversitat i la lleialtat institucional, dins de la Constitució».

Des de llavors s’han celebrat vint-i-vuit convocatòries, totes elles al Senat, excepte cinc. I d’aquestes, quatre van ser convocades pel president Zapatero, dues pel president Rajoy, i la resta, és a dir, vint-i-dos han estat convocades pel president Sánchez, segurament esperonat per la pandèmia, i per «el hacer de la necesidad virtud».

Val a dir que, en la majoria d’ocasions, més enllà de la foto, veient els presents i els absents en cada moment, aquesta conferència no ha estat mai de molta utilitat. Tanmateix, i sense dubte, la que ha estat menys útil, i ha acumulat més despropòsits, ha estat la celebrada aquesta setmana. Podem començar per la confecció de l’ordre del dia, sense tenir en compte cap de les demandes de les CA, seguint per la modificació de l’ordre del dia dos dies abans per la pressió, amenaça o xantatge dels presidents de les tretze comunitats governades pel PP, i això va suposar l’ordre del dia més llarg i inoperatiu de la història. Podem continuar, per com s’ha preparat, per part d’uns i d’altres la conferència, amb molta tàctica partidista curtterminista, en el marc d’una guerra civil política esgotadora. A més, sense cap ànim, per part de ningú d’arribar a pactes, que ha suposat, òbviament, la inexistència de cap acord, i per tant ha constatat la inutilitat de la reunió per al conjunt dels ciutadans i els territoris de l’Estat.

Malgrat tot, i el cúmul de despropòsits, aquesta conferència que poden qualificar d’absolut fracàs, sí que ha estat útil per dues (tres) persones. Aquestes són el president Sánchez (i el president Illa), i la presidenta Ayuso. En primer lloc, el president Sánchez (i Illa) per allò de la foto. En tot el que està caient, amb la manifestació d’avui inclosa, el divendres va aconseguir la foto. I no una foto qualsevol, el cap de l’estat, el Rei Felip, el del discurs del tres d’octubre, els disset presidents de les CA, dotze ministres i ell mateix. I aquesta foto va ser al Palau de Pedralbes de Barcelona. De fet, era la primera vegada, que la Conferència es feia a Barcelona, i això també formava part del seu èxit (dels presidents Sánchez i Illa). Després de tot el que ha passat durant els últims deu anys a Catalunya, que el president Sánchez, que ha estat investit i continua sustentat pels catorze vots dels dos partits independentistes catalans al Congrés, celebri per primera vegada en la història aquesta reunió i tingui la foto a la capital de Catalunya, i a més sense cap manifestació ni concentració de rebuig, és la constatació absoluta que l’estratègia, el procés de normalització, de recuperació de la normalitat institucional i el retorn de la convivència, en paraules del president Illa, han estat un èxit absolut, i important, ho va veure tota Espanya i tota Europa. I tot això, malgrat els discursos abrandats i les gesticulacions des del Congrés d’alguns dels diputats independentistes. I el més important, el més preocupant i el més lamentable des de la meva òptica, malgrat que continuïn existint exiliats, condemnats i processats.

I l’única altra triomfadora del dia, va ser la presidenta Ayuso, que es va erigir, gràcies al govern central, als mitjans, i a la seva voluntat i habilitat, amb la màxima protagonista. Ja des del moment que va sortir del cotxe, es va veure que anava amb les pintures de guerra. Va continuar amb les salutacions, sortint i entrant a la reunió, menystenint i faltant al respecte a la llengua catalana i a altres llengües oficials, des del ben mig de la capital de Catalunya. I tot això, davant certa perplexitat i incomoditat d’alguns dels seus companys de partit. Divendres es va tornar a consolidar, com el màxim ariet contra el «sanchisme» i el gran bastió de la dreta i la dreta extrema espanyola, i això per a ella, i pel PP, tant a Madrid com a la resta de l’estat, és de gran utilitat. Ahir a Barcelona, a Abascal ningú el va trobar a faltar, no va existir, com tampoc van existir durant tot el dia els altres partits parlamentaris del bloc plurinacional, malgrat els esforços voluntaristes de Turull i Esteban, reunint-se a una cafeteria al centre de Barcelona, els únics protagonistes eren dos (tres) figures.

En fi, molts de despropòsits, i després de vint anys, ni rastre de diàleg polític, ni cooperació, ni de respecte a la diversitat, ni de lleialtat institucional, ni res útil i profitós pels diferents territoris i persones del conjunt de l’estat, excepte per dues (tres) persones. Ara si, sempre ens quedarà la foto a Barcelona.