Una ermita badalonina

És un dia faener i t’espera un llarg camí fins al treball. El sol despunta, vas ensapat i et desimbolts encara maquinalment. T’asseus a l’autobús, et repenges cap arrere, col·loques els auriculars i dones ritme a una llista musical.

Entremig, surt la veu dringant de Serrat que, amb guitarres i pasdoble, retrata una ciutat qualsevol de l’àrea metropolitana. Y esa calle y esa plaza, y ese municipal, y esa esquina y esa fuente, y esa escuela nacional, y esa estatua y ese puente, y esa carretera general, y ese perro uerto en la cuneta, y esos albañiles en samarreta... ¡Casi ná!

Serrat confessaria, poc després d’enregistrar la cançó, que la peça anava dedicada a una urbs que, lluny del lloc de pescadors quiet que havia vist créixer una generació, havia esdevingut «una vila industrial, amb gent amuntegada».

És llavors quan el subconscient, a vegades mesquí, traça paral·lelismes versemblants.

Les notes se succeïxen i la lletra diu: Y esa playa y esa arena, y ese pie y ese alquitrán, y esa estación y esa Renfe, y esa rambla arborizá. Para el Corpus serpentines, y bombetas para Navidad, y en verano playa y merendero, lleno de extranjeras medio en cueros... ¡Casi ná! La progressiva substitució de l’entramat arquitectònic urbà amb regust històric, conscient, responsable i rellevant, amable als sentits i a l’ànima, necessari per a la vida mateixa per un feix de totxos fruit d’un sentiment racionalista malentès han provocat això, que idolatrem i fins i tot normalitzem —cosa prou més perillosa— la reconversió sistemàtica del poc patrimoni que ens queda. En definitiva, és una vergonya que un suposat «progrés» ens faça recular com els crancs en lloc de protegir espais vitals que configuraren històricament les nostres societats i ens constituïen com a paradigma d’humanitat.

Més que d’altres, se m’acut un redós de pau i tranquil·litat. Al reclau d’un vell viarany ramader d’un contrafort al sud del Montsià, a cavall dels termes d’Alcanar i Ulldecona, hi ha encara un paradís. D’un temps ençà, n’hi ha per plànyer-se: rengs de clementins ací i allà embruten un paisatge que, en comptes de fer-lo productiu —com ho definiria antològicament un pagès avesat al capitalisme de plusvàlues i droit à la ville—, l’empobreixen. D’allí estant, la visió és meravellant: el camí s’obre a una plana lluminosa i verda, escatxillada de cases velles, que només mor amb la mar.

Aquella zona és el darrer dels nostres tresors. Patrimonialment parlant, alberga les carcanades òssies de l’ermita més antiga de la regió, aquella que l’11 de març de 1428 documentava el bisbe Ot de Montcada. Amb un llatí lluent, prenyat de retòrica clàssica, hi descriu l’entorn: «Arnau Domènec, difunt, construí aquella església o ermita baix l’advocació de sant Jaume amb un retaule d’ornament senzill, ara, plats, calzes i campana i vestimentes amb diners de Pere Paladella, prevere, i instituïdes les lluminàries per Francesc, Gabriel Gassió i na Bertomeua, esposa del dit Arnau Domènec». És el mateix edifici que el 1436 s’esmenta als testaments de na Violant Prades i son fill, Berenguer Forcadell, que van fer-hi deixes.

Però que no ens enganye esta referència: aleshores, la xicoteta capella ja tenia un bon grapat de segles, tot trobant-la per primer cop a la primavera del 1097; poc ans, en temps del califa Hixam II al-Mu’àyyad bil-l·lh, ja hauria servit de punt neuràlgic per a la població resident en alqueries pròximes, tres o quatre segons l’arqueòleg Joan Negre Pérez. Parlem d’una ermiteta menuda i fosca, de volta rodona, parets arrebossades i morter de calç, d’un estil romànic sobri.

Però cal que mirem més enllà per entendre’n el conjunt. L’ermita de Sant Jaume de Barberà obria el camí, precisament, a la vall i la plana de qui en manllevava el nom. Un verger especialment fèrtil, on els vilars descansaven sobre una plana al·luvial, ben nodrida per l’acumulació de sediments de diversos barrancs que la betejaven, i enriquits per dipòsits subterranis d’aigua dolça que, en aflorar, formaven codolles cristal·lines, preses en tolls i basses i bosses. Una terra assaonada que feia fruitar tot el que és mediterrani per excel·lència. Els pagesos colonitzadors sabien d’estos elements, i els disposaren —amb esma, criteri i senderi— per al propi ús. Hi portaren tècniques per fer brollar les aigües —motes i pous artesians—, per regar i abeurar els animals. Com el llaurador canareu Antoni Valmanya, que l’abril del 1638 deia tindre a la vall una sort «amb abeurador, corral i casa».

Aquella formidable xarxa hídrica, les planes riques en nutrients per a la flora i la fauna, els recursos agrícoles, abundosos i ben treballats, i un patrimoni immoble memorable van fer de la vall, irregular i empesa cap a la mar, un empori de vida meravellós i extraordinari. Llàstima que, d’ençà d’unes quantes dècades, ningú se n’haja estat de preservar-ho. A finals del segle passat, un malaguanyat factòtum casenc va colgar la magnífica bassa del Sant Jaume per disposar-hi un casalici ominós. I un parell de pagesos cuneros han desfet, a cop d’excavadora i sense miraments, mig esquelet d’aquella capelleta antiquíssima —cau i senyera de tantes, i tantes essències— i uns casalicis de pedres escairades que recordaven, com a mínims, als efluvis romans, tan escassos a la zona. No s’encomanaren a ningú: l’autoritat passiva ha fet ulls grossos, malgrat que les fitxes de patrimoni —digeu-me, quina és la seua funció sinó esta?— ho deixen ben clar. Tot siga per sembrar quatre rengs més de tarongers, en una terra humida on ningú impera i la llei, quina més, quina menys, se’n fot.

Arribes a la destinació. Comença la faena i, com tot, la cançó s’acaba. Els darrers compassos de la veu tremolosa d’en Serrat diuen Qué bonito es Badalona, con sus viejos y sus niños, con sus hembras y sus hombres, sus apellidos, sus nombres, su sexo y su domicilio. Y su carné de identidad. Reflexions sobre la desnaturalització de Badalona, socialment i patrimonial; però més mortificant és comprovar com de prop n’estem d’esta situació, a casa nostra.