Nàstic: Tarragona mai es rendeix

Semblava impossible i molts haguessin llançat la tovallola al final del partit d’anada. La gesta de remuntar i haver de guanyar per 0 a 3 semblava irrealitzable. I ho era... però no per a Tarragona. No per aquesta ciutat mil·lenària.

I així s’ho van creure els jugadors, tècnics i directius del Nàstic. I així s’ho van creure els tarragonins i tarragonines que es van desplaçar fins a Donosti per donar suport a l’equip (i que sent molts menys que els aficionats locals van animar en tot moment fins al punt que escoltant els crits de suport semblava que jugàvem a casa -en dono fe-). I així s’ho van creure els milers d’aficionats que van seguir el partit a la pantalla gegant del Francolí. I així s’ho va creure el conjunt de la ciutat. Tarragona s’ha va creure i quan Tarragona s’ho creu el que és impossible passa a ser factual.

I ens ho vam creure tant que vam remuntar, vam forçar la prorroga, vam emmudir l’afició local i vam tocar la gesta amb la punta dels dits. Increïble.

La proesa del Nàstic em serveix com a metàfora per compartir amb vosaltres què és realment Tarragona. Mireu, hi ha un càntic que s’escolta sovint a la graderia del nou estadi que realment em commou. És el que diu: «Tarragona mai es rendeix!».

No són paraules. És un sentiment. És una realitat viva. Molta gent, fins i tot molts tarragonins, no ho saben però aquesta ciutat no s’ha rendit mai. En 2.000 anys d’història Tarragona ha estat assetjada, ocupada, bombardejada, destruïda... però mai ha signat una acta de capitulació. Mai.

El 1811 vam patir un setge ferotge, brutal, per part d’una autèntica maquinària de guerra de l’època com era l’exèrcit napoleònic. Doncs sabeu quina va la consigna dels nostres avantpassats? «abans morir que rendir-nos». I ho van complir, al peu de la lletra. La ciutat va quedar devastada, però ningú es va rendir. És més, el mariscal Suchet explica, sorprès, a les seves memòries que després d’ordenar tres dies de saqueig a les seves tropes per destruir-ho tot unes ombres sorgien d’entre les runes per tornar a posar dempeus els edificis de la ciutat. Eren els supervivents que després d’enterrar els morts es disposaven a reconstruir les seves cases. Això és Tarragona, i estic segur que tots i totes m’enteneu.

També ho sap la cultura popular i la memòria col·lectiva. Per això quan al camp del Nàstic s’escolta «Tarragona mai es rendeix!» és la veu de la història la que s’està expressant. Una història heroica de passió per la llibertat.

Mireu, darrerament quan mitjans d’àmbit nacional em fan entrevistes sempre destaco dues coses. Primera, Tarragona no té potencial, Tarragona té potència. Això ens ho hem de creure, d’interioritzar-ho, perquè és tan cert com que Tarragona mai es rendeix. No tenim un potencial a desenvolupar, tenim una potència objectiva de la que hem de saber treure més profit. Hem de començar a pensar amb ambició de ciutat, a un altre nivell, sense ser subsidiaris de res ni de ningú. Ni més, ni menys,

Segona, i em dirigeixo sobretot a la gent jove, els tarragonins i tarragonines mai ens rendim. L’alcalde Recasens tenia un raonament que m’encanta. Ell deia: hi ha coses que tenen valor però que no tenen preu. I tenia raó. Aquest esperit indòmit de Tarragona no es pot comprar. Altres ciutats tindran les seves virtuts, però no tenen ni la història, ni el caràcter, de Tarragona. I això no es pot comprar amb diners. Ni hi ha intel·ligència artificial que pugui copiar-ho.

Sapigueu ser dignes d’aquest compromís. L’important a la vida no és triomfar. L’important és lluitar. Quan deixes de lluitar és quan t’han derrotat. Quan surts al camp (a més, contrari), has de fer una remuntada sense precedents, notes la rialleta burleta d’alguns (que no coneixen aquest caràcter tarragoní), i lluites tenint-ho tot en contra perquè t’ho creus i perquè assumeixes aquest compromís, aleshores has guanyat. El resultat és circumstancial, però el compromís i els valors no.

Per això has guanyat. Com el Nàstic. Com Tarragona. Com a la teva vida diària. I aquest sentiment tan tarragoní de lliurar-se de forma compromesa a un objectiu noble que es viu intensament és el que ens fa invencibles. Perquè es pot continuar un any més jugant a primer federació però ser un equip de primera en una ciutat de Champions com acaba de demostrar el Nàstic. I això, amics i amigues, aquesta voluntat indestructible de lluita, això si que no té preu.