Medicina, notes i símptomes

Aquesta setmana quaranta cinc mil estudiants catalans han sabut les notes de la Selectivitat. És una paradoxa, però alguns dels alumnes amb millors notes també han estat els més angoixats. Cada any milers d’estudiants excel·lents, amb expedients brillants i notes altíssimes, veuen frustrat el seu somni d’entrar a la Facultat de Medicina. Tot plegat quan el 40% de les places 1.200 places disponibles a Catalunya per entrar a Medicina acaben ocupades per estudiants d’altres Comunitats Autònomes. En facultats com la de Reus la xifra és encara més alta i arriba al 65%. Fa massa anys que la nota de tall acaba quedant entre el 12,5 i el 13 sobre 14. Un disbarat. Alguna cosa no s’ha fet prou bé.

Les notes mitjanes de Batxillerat i Selectivitat varien molt entre Comunitats Autònomes perquè l’exigència no és la mateixa. El desequilibri és manifest. A les Canàries, Múrcia, Andalusia o Extremadura, el número d’alumnes amb un excel·lent a la nota final de Batxillerat supera el 25%. A Madrid o l’Aragó se situa en el 20%. Com si tingués cap sentit que un de cada quatre o cinc estudiants acabi amb la nota més alta. A Catalunya, on les notes no pateixen aquesta inflació, només el 12% dels alumnes aconsegueix un excel·lent. Els alumnes d’altres Autonomies, sense passar per la Selectivitat catalana per equilibrar qualificacions, poden demanar l’accés a les facultats del país beneficiant-se d’una iniquitat evident.

No es tracta de buscar una universitat catalana aïllada, en absolut. Sense alumnes mallorquins, valencians o aragonesos la universitat catalana no seria el que és. Barcelona i Catalunya han de ser protagonistes i continuar abraçant l’arc mediterrani i l’eix de l’Ebre en tots els camps, també en l’universitari. Es tracta, això sí, de trobar fórmules més justes i equilibrades que l’actual. Obligar a fer la Selectivitat catalana per ajustar notes o limitar el número de places a estudiants no catalans amb un topall raonable. No es acceptable que faci anys i panys que es perdin bones vocacions mèdiques i encara no s’hagi trobat la forma de corregir el problema.

En el fons de tot plegat hi ha alguna cosa més, alguna cosa més greu. Catalunya ha passat en dues dècades dels sis als vuit milions d’habitants i totes les costures tiben alhora. Poc més de mil places per a nous metges cada any, menys dels que es perden per jubilació. Fa dues dècades que importem professionals de la salut d’arreu del món per cobrir un dèficit evident mentre més de cinc cents col·legiats catalans fan cada any el tràmit per marxar a l’estranger. Formar-ne pocs, molt pocs, perdre’n una bona colla pel camí i haver de contractar estrangers per fer una feina qualificada i central pel benestar del país. La imprevisió salta a la vista i la falta de capacitat de reacció ja no té excusa. Sembla difícil fer-ho pitjor.

La formació d’un metge no es pot improvisar, es tardarà més de deu anys a veure el resultat de qualsevol mesura. Com l’arbre que cal plantar per aconseguir ombra, que la maduració sigui lenta vol dir que caldria apressar-se a prendre mesures per no demorar els resultats encara més. Augmentar el número de places per a estudiants de medicina, públiques i privades, sembla un pas indispensable. Aconseguir superar el desequilibri actual perquè a les facultats de medicina catalanes hi hagi més alumnes catalans també sembla de sentit comú. Estudiants d’aquí que treballaran aquí. Res no deu ser fàcil, però la política i els Col·legis de Metges han de posar fil a l’agulla.