Contra la regió de les lamentacions

Passa sovint quan el debat i la conversa giren al voltant de les dificultats i els reptes de la regió. Sempre hi ha algú que agafa el camí del lament i el pessimisme. El resum de les opinions que s’hi acostumen a sentir seria més o menys així: «Som el cul del país, el sud oblidat. Els pobres que ningú té en compte. Aquí només hi tenim el que no vol ningú i el que sobra de tot arreu. El fum de la petroquímica, el perill de les nuclears i una economia feta de turisme de xancleta i cervesa». Unes lamentacions regionals banyades de pessimisme i tristor que no s’ajusten, ni poc ni molt, a la realitat d’aquestes comarques.

Amb quatre dades objectives n’hi ha prou per comprovar que cap dels arguments que recull el «llanto» regional tenen massa res de veritat. La Catalunya Sud és una altra cosa i ni és una regió pobre, ni té una economia poc diversificada ni les seves grans industries hi són perquè no les hagi volgut ningú més. Anem a pams.

Una mirada a les xifres publicades per l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) serveix per trencar el primer tòpic. El Producte Interior Brut (PIB) per capita del Camp de Tarragona supera el de les comarques de Girona. Si hi sumem les Terres de l’Ebre, per comparar economies provincials, la riquesa generada als dos territoris és molt similar, però al conjunt de les comarques del Camp el PIB per capita, la riquesa generada per habitant, és superior. La darrera xifra publicada contrasta els 32.595€ del Camp de Tarragona amb els 30.034€ de Girona. El nostre PIB per capita és el més alt del país fora de la regió de Barcelona. No podem plorar.

El segon tòpic, la idea que l’economia de les comarques del Camp de Tarragona és poc diversificada tampoc no va enlloc quan es contrasta amb la realitat. El Camp és molt més industrial que el conjunt de l’economia catalana, un 29% d’activitat productiva de base industrial contra un escàs 17% al conjunt de Catalunya. La petroquímica i la producció d’energia nuclear hi tenen molt a veure, però hi ha molt més que això. De la Conca als polígons de Valls passant per Reus, centenars d’empreses industrials d’alt valor afegit orientades a l’exportació configuren l’espina dorsal d’una economia arrelada i sòlida. Multinacionals de butxaca i líders globals en sector hiperespecialitzats.

El turisme juga un paper enorme en la nostra economia, però no hi ha monocultiu. Més d’un 25% del nostre PIB gira al voltant de l’atractiu de la Costa Daurada, una xifra alta, però el que es veu des del capdamunt del Dragon Khan explica bé una virtut extraordinària del teixit econòmic del Camp. Des d’allà dalt, a punt de caure a gran velocitat, s’hi veu la petroquímica i una xarxa de polígons que acompanyen cada poble i ciutat. Turisme sí, clar, però indústria també. Una combinació gairebé impossible que aquí s’ha sabut consolidar.

No és cert que siguem pobres, no és cert que tinguem una economia poc diversificada i no és cert que tinguem el que no vol ningú. El polígon químic podria haver anat al Prat de Llobregat sinó s’hagués plantejat una proposta millor des de Tarragona i Josep Pla i tants empordanesos volien les nuclears a Pals. Resulta curiós que Granollers tingui el segon polígon químic més important de Catalunya i mai ningú no en parli ni cap vallesà es lamenti per acollir aquella indústria i aquells llocs de treball.

Saber el que som, la fortalesa i les potencialitats regionals, per superar el plor. La dosi justa d’orgull raonat ens faria molt de bé. L’optimisme és més fèrtil que la tristor.